Era una tarda de novembre i eren lluny de casa. Eren en un lloc on ningú els sentia, ningú els veia, mai ningú hi anava i ells hi eren matant temps. Es respirava tranquil·litat entre pàgines d'apunts que anaven passant i notes que anaven sonant. Després de molt practicar, va canviar d'instrument. No el dominava tan bé com la guitarra, però va prendre el clarinet força decidit, en part ho havia de fer perquè hores després feia un debut eclesiàstic. Volia interpretar per a ella i va començar. Li tremolaven els dits, la veu i els dits i els llavis. Va ser en aquesta vibració on va veure quelcom literari. Es concentrava i tocava. Cinema paradiso es deia.
Se'l mirava embadalida, reposava el cap sobre el sofà i se'l mirava concentrada. Se'l mirava pensant com l'havia pogut hipnotitzar, altra vegada, amb la música...
