Maten, algunes noves

Avui les noves porten males
que l'angoixa se'm remou,
i em tortura
i m'esprem.
No he estat jo la de les noves,
no he estat jo la vencedora,
i això em tortura
i m'esprem.
Moro, moro d'enveja
(cosa dolenta!)
i ai! moro d'enveja
només d'escoltar
que avui les noves porten males.
Amor, per què l'exaltes?
No veus que et parlo?
Amor, per què no em parles?
No veus que em moro?
Per què l'exaltes?
Que jo em moro, amor,
em moro d'escoltar
aquestes males noves
que no deixes d'anunciar.

Avui, el dia de la dona.

Avui un petit homenatge a una dona:

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria Mercè Marçal

La crême de la crême...

Avui, tornant cap a casa amb la meravellosa RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles), he pogut veure amb els meus propis ulls una escena que em descrivia perfectament el determinisme i el concepte d'arquetipus. Han estat 15 minuts molt intensos: no sabia cap a on mirar, si riure o plorar... però bé, us ho descriuré detalladament, tal i com ha passat:

He agafat el tren a la plaça Catalunya de Barcelona amb una bona amiga i, per sort nostra, ens hem pogut asseure (difícil a algunes hores del dia). El tren ha arribat puntual (entenem el concepte "puntual" com la RENFE ho fa) i hem començat el viatge. El cas és que a la parada d'Arc de Triomf han pujat dues noies i un noi amb una nena que no devia tenir més de 5 anys. Ell passava una mica desapercebut, portava una gorra de la qual li sortia una trena fina i feia una mica de cara de mala hòstia. La nena tenia caràcter i estava rebotada i no volia calçar-se, vestia un xandall de colors normalment associats a les nenes i una cua fina li recollia els cabells mal pentinats. Les dues noies eren tota una altra cosa... han estat elles qui m'han mostrat l'arquetipus de "princesa de barrio": deixades, cridaneres, malcarades, mal educades, sense gust però sobretot bastes. Vestien robes alguna talla més petita de la que realment haurien d'usar, anaven pintades amb un mal gust que espantaven i el somriure d'una semblava un formatge suís. Aquelles dues noies m'han deixat, a mi i a la resta del vagó, parada, es comportaven com si anessin soles al tren, de manera que s'han posat a pentinar-se allà al mig i a comunicar-se cridant com si res! La nena, que ha quedat castigada al carro sense poder-se moure a causa del seu caràcter, s'ho mirava. Potser ha estat la seva innocència però aleshores m'ha fet pena i des del meu seient estant he comprès que ella estava destinada a ser com elles (la tata y la mama): era pur determinisme! Tal i com el d'Oller i la seva "bogeria"...

Com pots tractar una nena de menys de 5 anys de "gitana" o de "guarra" i, el que és pitjor, dir-li-ho a la cara?! Val la pena tenir fills per criar-los així? És bo que aquesta escòria es reprodueixi com ho està fent? Total pá qué? Si no aporten res a la societat... Però, és clar, què has d'esperar d'una persona que es refereix a unes sabates de taló alt com a "andamios"? La crême de la crême...

Sóc d'aquelles persones que es posen les mans al cap quan veu la programació de Telecinco o Antena3 i no entenc com deixen emetre programes tan cutres però tampoc sé el percentatge de gent d'aquesta mena està poblant casa meva, potser els surt a compte i l'audiència és bona, així que no diré res més, només em limitaré a lamentar-me posant-me les mans al cap...