30 de setembre 2010

Una vaga, dues visions

Aquest matí Barcelona s'ha llevat nerviosa: sabia que tenia un dia molt llarg per endavant i tot just es començava a llevar.
El dia ha començat amb les primeres accions: hem tallat les Rondes perquè ningú pogués avançar. Siguem francs: una vaga és una vaga i si es fa, o la fem tots o millor no les convoquem, així que com que ha estat convocada fem el que s'ha de fer: VAGA, ningú a la feina!
Després d'això, cap al centre faltava gent! Les manis organitzades ja estaven començant a bullir, la gent n'està farta i volíem deixar-ho clar. Tots: dones, homes, joves, nens, famílies, manifestants en general hem començat la manifestació amb les nostres pancartes, xiulets, crits, mans... ens anàvem a manifestar amb cos i ànima perquè ja n'estem tips, n'estem tips d'haver d'estar pagant la crisi als rics, que hi hagi gent que ho passa tan i tan malament des de fa tant temps. Necessitem una reforma laboral ja! i nosaltres ho hem anat a demanar com déu mana!
Els bancs, les botigues, i demés s'han adonat de la nostra presència, ens hem fet sentir i la gent ha tancat comerços però la policia ja ens estava esperant, com sempre, armada. I, com no, s'han posats nerviosos per no deixar-nos avançar i han començat a carregar contra tots. Resultat: gent amb punts al cap, gent amb celles obertes, blaus per tot el cos...
Llavors ens diuen violents! És que no en van tenir prou amb les crítiques de fa dos anys amb les manifestacions contra el Pla de Bolonya?


Aquest matí Barcelona s'ha llevat nerviosa: sabia que tenia un dia molt llarg per endavant i tot just es començava a llevar.
He sortit de casa ben d'hora al matí, com sempre, per anar a treballar, perquè no estic massa d'acord amb la decisió dels sindicats i he decidit anar a la feina.
Quan estava a punt d'entrar a Barcelona m'he trobat el primer merder: hi havia una línia de rodes en flames tallant la Ronda i impedia la circulació.
Jo, que normalment sóc una persona temperada i no m'enfado per a res, m'he emprenyat. M'he emprenyat perquè no hi ha dret! Jo trobo molt bé que la gent faci vaga, però cadascú és lliure de fer el que vulgui i la gent fa el que creu. Evidentment no estic d'acord amb la situació laboral en què ens trobem, ni tampoc amb les retallades que s'estan fent des del govern, però anar a treballar ha estat la meva decisió, i no ho he pogut fer.
Em sembla fantàstic que la gent es manifesti, però no amb violència, ni putejant el personal, tant els costa?
I com sempre els piquets l'han hagut de liar per Barcelona, perquè no només han tallat les Rondes, han tirat pintura, han incendiat contenidors, escombraries i fins i tot un cotxe de la policia! Això és civisme? A on anirem a parar?







I jo em pregunto, quan ens posarem d'acord?

03 de setembre 2010

Instant #1

Era una nit d'estiu i eren molt lluny de casa. Gairebé tothom dormia però ells encara tenien esma per entonar alguna cosa d'un grup menorquí amb la guitarra que feia tants anys que els acompanyava. Ell es pensava que estava sol i ella se'l mirava des d'un caminet estant, mig amagada entre els arbustos dels marges i amb les cames arronsades. El ventijol li feia ballar alguns cabells que no havien estat prou pentinats i de tant en tant li feia fer un petit tremolor.
Se'l mirava amb ulls de mel, com si aquella cançó l'hagués embruixat amb cadascun del seus acords. Se'l mirava amb desig, perquè d'alguna manera la cridava però no sabia com respondre-li. Se'l mirava enamorada perquè feia temps que li havia robat el cor, però se n'acabava d'adonar. Se'l mirava tant concentrada que els ulls li llagrimejaven perquè era incapaç de tancar-los.
Les dues veus cantaven al mateix ritme, però ella ho feia en un to de veu tant feble que no era capaç de sentir-la. L'únic que proporcionava una mica de llum era una bombeta mal instal·lada i la lluna més gran que mai havia vist i ell era al centre.
Escoltant-lo no té por de somiar, i somia. Somia que aquell vespre viatgen sobre un cavall alat cap a racons inexplicables i que a la matinada l'estima, li dóna fruit i se la menja a besades...