Perquè jo ho vull

Vull escriure, em deia. Vull escriure com abans. Fer que les paraules passin del cap als dits i dels dits al teclat i del teclat a la pantalla i de la pantalla al meus ulls i dels ulls a la imaginació i tornem a començar.
Vull escriure. Vull escriure allò que vull, allò que em plagui, allò que em passi, allò que m'imagini, allò màgic, allò trist... Escriure i descriure allò que em passa pel cap. Fer-ho ràpid, sense pensar i que la roda que segueixen les paraules vagi ràpida, perquè vull escriure.
Vull escriure i vull escriure molt, perquè escriure em relaxa, m'agrada... i si em deia que volia escriure jo escrivia, escrivia molt.
És tard, però vull escriure, en tinc ganes. Les paraules corren molt ràpid per la pantalla, m'equivoco, i rectifico, i escric, i les paraules corren, sense parar.
No penso, però escric, i escric sense pensar. I creo, i escric, i corro, i és tan tard que tothom dorm. Només sento el tecleig feréstec dels meus dits, i només veig les paraules que escric, perquè escric, i molt depressa.
I ja he escrit, perquè m'ho deia, i perquè m'agrada, i perqué sí, i perquè vull, sobretot perquè jo vull.

Carner ja ho sabia...

Destins
Els dos amants (la nit
és lleu) s'han adormit.
I aixeca, el déu Infant, un llum, i els veu formosos.
Té dos presents, l'Amor, dintre la mà confosos.
¿Per qui serà el Dolor? ¿Per qui serà l'Oblit?

Em va tocar el Dolor i vaig imposar l'Oblit, això explica el gran buit que tinc al pit...

Estels del Sud

He arribat després de passar una setmana diferent a terres molt llunyanes de casa meva. Han estat uns dies molt intensos, cansats, llargs i memorables.
Els Estels del Sud és una travessa que té lloc al Massís dels Ports. Passa per Paüls, Arnes, Beseit, el refugi de la Font Ferrera i el refugi de Caro. Pots començar-la des d'on vulguis i com que és un circuit tancat acabes on vas començar. Està pensada per fer-la en cinc jornades i fer nit a cadascun dels llocs que he citat abans.
Cada dia t'envolta un paisatge diferent mentre vas fent camí i esperes arribar al poble per decidir on dormiràs i què menjaràs.
Aquests dies he recordat què era sortir amb la motxilla a caminar. Sentir el seu pes sobre les teves espatlles i com l'alè et va marcant el pas. Recordar com les pujades fan que t'aïllis i sigui tu sol qui avança i com les baixades t'uneixen de nou al grup. Veure que fer una suadeta val la pena quan t'adones que t'envolta un país que amb prou feines has explorat i et deixa amb un pam de nas davant les seves belleses que s'extenen fins on la vista no arriba i et fan sentir tan agraït que fa que vulguis tornar a gaudir d'aquesta sensació tan agradable.
Gràcies per acompanyar-m'hi Sebas.
Ara m'esperen un grapat de dies de recuperació, però animo a tothom a fer-la perquè paga la pena!