Quan Maragall m'emociona i quasi ploro

La classe de literatura d'avui m'ha agradat força! Després d'aquesta valoració (i d'haver vist el blog d'en Guillem...) decideixo publicar un dels poemes que més m'agrada, per no dir el que més, de l'antologia fantàstica que ens hem de llegir de Joan Maragall. Perquè poemes com aquest em fan sentir més catalana i més orgullosa de ser-ho. En concret aquest perquè em fa posar la pell de gallina i perquè em porta records dels estius a Calella, quan se celebra l'aplec de la sardana i menjo maduixes sota els pins del Parc Dalmau. És simplement... fantàstic!

La sardana
I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

III
El botó d'eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s'apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Joan Maragall, La sardana.

Mostra de sinisme flaubertià

"Estava de cacera en un país qualsevol, des d'un temps indeterminat, pel sol fet de la seva pròpia existència, tot es complia amb la facilitat que s'experimenta en els somnis. Un espectacle extraordinari l'aturà. Uns cérvols omplien una vall que tenia la forma d'un circ; i apinyats els uns prop dels altres, s'escalfaven amb els alens que es veien fumejar enmig de la boira.
L'esperança d'un tal carnatge, durant uns minuts, el sufocà de plaer. Després baixà del cavall, s'arremangà les mànigues i es posà a disparar.
Amb el xiulet de la primera fletxa, tots els cérvols giraren el cap a la vegada. Es produïren buits en la massa; s'elevaven veus queixoses, i un gran moviment agità el remat.
La paret de la vall era massa alta per franquejar-la. Saltaven en el clos, intentant escapar-se'n. Julià apuntava, disparava; i les fletxes queien com els raigs d'una pluja de tempesta. Els cérvols, furiosos, es bateren, s'encabritaven, pujaven els uns damunt dels altres; i els cossos amb les banyes entortolligades, formaven un ampli monticle, que s'enfondrava desplaçant-se.
Per fi moriren ajaguts sobre la sorra, amb la bava als morros, les entranyes fora, i l'ondulació dels seus ventres s'abaixava de mica en mica. Després tot quedà immòbil.
La nit estava per caure; i darrera el bosc, en els intervals de les branques, el cel era roig com una taca de sang.
Julià es repenjà en un arbre. Contemplava amb els ulls molt oberts l'enormitat de la matança, sense comprendre com havia pogut fer-la.
A l'altre costa de la vall, al límit del bosc, veié un cérvol, una cérvola i el seu cervatell.
El cérvol que era negre i monstruós d'estatura, portava setze puntes a les banyes i una barba blanca. La cérvola, rossa com les fulles mortes, pasturava l'herba; i el cervatell, tacat, sense interrompre-la en la seva marxa, li xuclava la mamella.
La ballesta roncà una vegada més. El cervatell tot seguit quedà mort. Aleshores la seva mare mirant el cel, bramà amb una veu profunda, punyent, humana. Julià, exasperat, d'una ganivetada en ple pit, la deixà estesa a terra.
El gran cérvol ho havia vist, féu un salt. Julià li disparà l'última fletxa. Li tocà el front, i si quedà clavada.
El gran cérvol no semblà notar-la; passant per damunt dels morts, no deixava d'avançar, estava a punt d'envestir-lo, esventrar-lo; i Julià reculava amb un espant indicible. El prodigiós animal, s'aturà; i amb els ulls flamejants, solemne com un patriarca i com un justicier, mentre una campana dringava a la llunyania, repetí tres vegades:
- Maleït! Maleït! Maleït! Un dia, cor ferotge, assassinaràs el teu pare i la teva mare!
Doblegà els genolls, tancà suaument les parpelles i morí.
Julià quedà estupefacte, després d'aclaparat per un sobtat cansament; i un fàstic, una tristesa immensa l'envaí. Amb el front entre les mans plorà llarga estona."


Gustave Flaubert, Tres contes (La llegenda de sant Julià l'Hospitalari), fragment.

Colors...

Em miro, sóc pàl•lida,
em miro i m’enfosqueixo per moments
al so d’un violí desafinat
que mira de tocar una melodia
plena d’harmonia,
la que em falta.
Em miro, sóc ara
de color blau,
parlo, ningú em sent…
No veig cap més color,
estic sola?
No, veig el negre,
sols el negre,
i jo essent blau
no em moc,
però el blau
es desprèn de mi
paulatinament,
al ritme monòton
de les agulles d’un rellotge,
llàgrimes que regalimen galtes avall.
Vaig ara de rosat,
que se’m puja quan
veu passar el vermell
que anhelo fa tant temps,
el que desitjo
el que em cobeja
el vermell tan passional
que si no tinc
em fa mal.
S’apodera ara de mi el verd,
el que quan es mulla
fa olor a tardor
i em porta records molt llunyans.
El negre, encara present,
em fa buscar sense parar
aquell blanc que no pot tocar,
i jo, mirant-me, amb el violí de fons
caic dins el negre, el que m’anhelava tant,
perquè no m’havia adonat
que jo era el blanc.

A blasfemar com cal!

Buscant, buscant he trobat un llibre, una troballa! Té més anys que jo i és la canya!
Té quatre seccions: "Sinònims típics catalans sovint oblidats o ignorats" (inclou mots i expressions), "Alguns mots típics catalans no gaire coneguts o poc usats", "Modismes i frases fetes" i "Dites populars". El cert és que de tot aquests grups inclouen una sèrie de paraules que, si les dius, quedes com un senyor, i és que, senyors meus, com el renec català no hi ha res! Us en deixo una mostra perquè pogueu blasfemar blasfèmies com déu mana i en català. Us convido a que n'apadrineu una i us la feu vostra i sobretot que la utilitzeu sempre que pogueu. Això ho va proposar un company i vaig pensar que era una molt bona idea per preservar l'idioma. A reveure galifardeus!

Els renecs:

Aixafa guitarres
Bandarra
Beneit
Bord
Bordegàs
Brètol
Burro
Cagadubtes
Capsigrany
Eixelebrat
Galifardeu
Ganàpia
Meuca
Pallús
Pitof
Poca-vergonya
Somiatruites
Sorrut
Tabalot
Talòs
Tanoca
Toixarrut
Tòtil
Ximple