El camí de la vida...

El camí de la vida el vas enfilant mica en mica. En aquest camí rellisques i caus moltes vegades, però et tornes a aixecar per seguir endavant. En aquesta vida potser trobaràs quelcom que et farà feliç i t'ajudarà a pujar de cara i més ràpid però, alerta!, perquè pots relliscar igualment i has d'aprendre a agafar-te tan bé com puguis perquè no serà la darrera vegada que et passarà.
No vas sol, hi ha mans que t'ajuden a alçar-te, t'hi pots aferrar amb força, no pateixis. N'hi ha que sempre hi seran, tan quan t'elevis com quan caiguis, aprèn a valorar-les perquè són les més valuoses. Vindran noves mans, d'altres marxaran, i tu aniràs pujant, mica en mica, aquest camí de la vida que a vegades té tants rocs... i no sempre és fàcil de seguir.
Mira de pujar-lo de cara que sempre és millor respirar la brisa i sentint l'escalfor del sol a la cara.

Les festes nadalenques solen unir molt les famílies, i la família representa una d'aquelles mans que sempre tindràs per alçar-te, així que durant aquestes festes aprenguem a valorar com arriba a ser d'important.

La vida hauria de ser al revés!

"S'hauria de començar morint i així aquest trauma ja estaria superat. Després et despertaries en una residència millorant dia a dia. Et farien fora de la residència perquè estaries bé i el primer que faries és cobrar la teva pensió.
Llavors el teu primer dia de feina et regalarien un rellotge d'or. Treballaries 40 anys fins que siguessis prou jove com per gaudir de la retirada laboral. Després aniries de festa en festa, beuries, practicaries el sexe i et preparies per començar a estudiar.
Començaries l'escola, jugant amb els teus amics, sense cap tipus d'obligació, fins que siguessis un nadó. I els últims nou mesos te'ls passaries flotant tranquil·lament, amb calefacció central, servei d'habitacions, etc. I, finalment, abandonaries aquest món amb un orgasme".

Quino

Jo, Sant Vell d'Esperitjove!

Aquest any la vida m'ha donat moltes voltes (la uni, el pis, la feina...) però de totes elles em quedo amb el looping del cau, sens dubte!

Avui a Salt, tocava assemblea de demarcació de Girona, però ahir ja hi havia festa.

Estàvem convocats al cau de Salt a les 21, crec; allà ens esperava un sopar (botifarra amb seques) i una cursa d'orientació, com a premi: un cercle, tres guitarres, ratafia i moscatell.
No vam arribar dels primers però tampoc vam ser els últims. Va estar molt bé.

Avui al matí m'esperava la FO.CA. zero, el primer contacte amb els formadors i els meus companys focaries (Déu n'hi dó el grup que som!); i una assemblea una mica pesada pel fet que no tenia vot a res i s'hi discutien coses que no m'interessaven massa, sort dels de Figueres que han animat una mica la reunió.

Tinc moltes ganes de fer aquesta formació. M'ha agradat ser focaire i espero amb ganes que arribi el 6 de desembre per marxar de raid per Santa Pau! I a més, acompanyada dels de Santa Coloma de Farners (A.E.Roca Guillera).

El cau m'ha aportat uns valors que cap escola ni casal em podria haver donat, m'ha fet créixer com a persona i m'agrada seguir aquest estil de vida. Ara els caps de setmana es fan especials al cau, m'ho miro tot des d'un altre punt de vista. Veig il·lusió als ulls dels més petits i als dels pares i això... m'encanta i em fa sentir bé.

Espero poder trobar el meu nord dins aquest gran moviment, ara.

tele o poema?

L'altre dia passejava per Barcelona, cosa que no faig massa sovint, i vaig veure un escrit a la paret que deia: "Apaga la tele i llegeix un poema".
Sens dubte em va fer somriure, sí, però també em va fer reflexionar.
Fins a quin punt aquest aparell quadrat que mostra els horrors del món ens menja el cap?
Si sabem que ens omple més com a persones llegir poemes que mirar la televisió, per què ens sorprenem quan veiem les respostes de preguntes com: "cada quan algú llegeix un poema i cada quan algú veu la televisió?"

Reflexionem-hi, si us plau... reflexionem-hi...

X i Y

L'esperava impacient a la porta.
Ella era dalt.
Ell anava mirant el rellotge.
Ella es perfumava
Ell mirava a banda i banda
Ella somreia davant el mirall
Ell suspirava
Ella corria d'una banda a l'altra agafant coses
Ell tornava a mirar el rellotge
Ella es posava les sabates
Ell s'asseia a l'escaló
Ella es pintava els ulls amb cura
Ell es posava les mans al cap
Ella s'abrigava
Ell suspirava de nou
Ella agafava les claus
Ell entrellaçava els dits
Ella obria la porta
Ell la sentia
Ella tancava la porta
Ell s'aixecava ràpidament
Ella baixava corrents
Ell l'esperava impacient a la porta
Ella sortia
Ell se la mirava
Ella se'l mirava
Ell somreia
Ella se li llençava als braços
Ell l'abraçava
Ella se'l mirava
Ell li feia un petó
Ella li tornava.
I junts anaven caminant, mentre Ell li deia com de bonica estava aquella nit.

¿Hoy va a ser un gran día?

Hi ha dies que un es desperta pensant: "Hoy va a ser un gran día" (rotllo l'anunci dels donuts però sense haver-te'n menjat cap). És en aquests dies que creus que tot et sortirà bé, i t'omples d'energia per fer coses. Així que t'aixeques, et dutxes, esmorzes i et prepares per marxar.
Quan ets a baix al carrer dius: "Bé, ara, com vaig fins a la uni?" Però evidentment ja saps la resposta, tu vols anar amb BICING! Vas caminant cap a l'estació de bicis més propera de casa i ja vas traient la targeta i t'imagines com et fregarà l'aire a les baixades! Però... quan gires la cantonada... ja no tens aquell "gran día" perquè NO HI HA BICIS!

Ooooh!! Que típic! M'ho podries haver imaginat però tenies aquella sensació de "gran día" que era impossible que res sortís malament així que no et dones per vençut i proves d'anar a l'altre estació més propera. De lluny, quan la pots entreveure, veus que hi ha alguna bici ("Veus!! Hoy es un gran día!") i et torna a venir aquell somriure a la cara. T'hi acostes cada vegada més i veus que ningú s'hi acosta ("que bé, que bé, que bé!!! La podràs triar i tot!!!"). Vas arribant, tens la targeta a la mà, l'acostes al detector i et quedes mirant la pantalla amb l'esperança que apareixerà un número: el de la TEVA BICI!

Arribats a aquest punt de la història el desenllaç pot tenir diverses versions (en cito tres, de les possible que hi ha):

VERSIÓ 1: De les tres bicis que veus t'apareix el número de la última (la 25) i has d'anar corrents fins allà per provar si realment va bé o no. L'agafes, proves els frens, el seient, però quan et poses a pedalar la cadena està treta i, per tant, no pots pedalar i, per tant, l'has de deixar. Tornes a deixar la bicicleta i vas corrents amb la targeta a la mà per tornar-la a passar amb la il·lusió que et donarà una altra bici, cosa que no passarà perquè si t'han donat la última és perquè, en teoria les altres no van bé. Aquesta versió tindria una sub-versió de final, i és que quan tu estàs tornant de la 25 algun desgraciat hagi passat la seva targeta i s'endugui la 1 que estava en perfectes condicions i tu et quedis amb el moc penjant i hagis d'acabar anant amb METRO.

VERSIÓ 2: De les possibles bicis que hi ha, et diu que agafis la primera: la proves i no va bé; agafes la 2a: la proves i tampoc va bé; i finalment a la tercera que agafes i tampoc va bé. Total que has d'anar amb METRO i a part d'això has perdut temps foten el gilipolles provant bicis que no han anat.

VERSIÓ 3: De les bicicletes que hi ha, la màquina te'n dóna una que va BÉ! I finalment pots arribar a sentir aquell aire que t'havies imaginat abans.

Però bé, entre targetes, frens i rodes ja has perdut 10-15 minuts ben bons...
El que sí que us alegrarà el dia és agafar una bicicleta a Plaça Universitat amb una amiga vostra que estigui xal·lada (com ara l'Arian) i aneu fent amb la bici cap a casa, mentre rebeu pitades, bronques per atrevessar un pas de vianants amb verd, i discutiu per a veure quan l'Arian pujarà pel Passeig de Sant Joan i es quedarà a dinar al vostre piset.

Per acabar us deixo amb les lleis de Murphy del bicing:

1a llei general del bicing:

A l'hora punta, o qualsevol moment que tinguis pressa, no hi haurà cap bici a l'estació més propera a casa teva.

Aquesta és la llei universal i es compleix més o menys sempre. A partir d'aquí vindrien una serie de corol·laris de la llei però en són tants que estan resumits.

Llei de l'hora punta benigne:

Si ets afortunat de trobar una bicicleta a l'hora punta de sortida... no trobaràs on deixar-la al lloc de destinació.


Llei de l'andròmina inservible I:

Si queden d'1 a 4 bicicletes aparcades, la parada et dirà que no n'hi ha cap.


1er corol·lari de la Llei de l'andròmina:

Si n'hi ha alguna de disponible, estarà feta pols i hauràs de deixar-la a la següent parada.

1er corol·lari del 1er corol·lari de la Llei de l'andròmina:

Això et passarà preferentment quan hagis d'anar amb pujada.

Llei de la il·lusió de l'estació plena:

Si veus que la parada és plena quan no ho hauria de ser, no t'emocionis, l'estació està fora de servei i no es poden retirar bicicletes.

Llei de l'andròmina inservible II:

Un 70% de les unitats estan tocades per algún punt, o per varis...

Llei de la transformació de la matèria:

Quan sembla que tot està perfecte, hi ha bicis, en bon estat, n'agafes una... per descobrir que algú, avorrit, ha recol·locat el volant un pam cap a dins.

Conclusió final de les lleis de Murphy del Bicing:
Només pots agafar una bici quan realment t'és igual, no tens cap tipus de pressa i t'és igual si fer una cosa o altre. En qualsevol altre situació no pots confiar amb ella. Encara que... sempre pot ploure.


Nota: no pots enganyar el Bicing xiulant i fent veure que no t'importa perquè et deixi alguna bicicleta disponible.

Galeano, Eduardo

Com que fa dies que no estic massa inspirada, què millor que citar algú que ho va estar?

Puntos de vista/1
Desde el punto de vista del búho, del murciélago, del bohemio y del ladrón, el crepúsculo es la hora del desayuno.
La lluvia es una maldición para el turista y una buena noticia para el campesino.
Desde el punto de vista del nativo, el pintoresco es el turista.
Desdel punto de vista de los indios de las islas del mar Caribe, Cristóbal Colón, con su sombrero de plumas y su capa de terciopelo rojo, era un papagayo de dimensiones jamás vistas.

Puntos de vista/2
Desde el punto de vista del sur, el verano del norte es invierno.
Desde el punto de vista de una lombriz, un plato de espaguetis es una orgía.
Donde los hindúes ven una vaca sagrada, otros ven una gran hamburguesa.
Desde el punto de vista de Hipócrates, Galeno, Maimónides y Paracelso, existía una enfermedad llamada indigestión, pero no existía una enfermedad llamada hambre.
Desde el punto de vista de sus vecinos del pueblo de Cardona, el Toto Zaugg, que andava con la misma ropa en verano y en invierno, era un hombre admirable:
-El Toto nunca tiene frío - decían.
Él no decía nada. Frío tenía; lo que no tenía era un abrigo.

Puntos de vista /3
Desde el punto de vista de las estadísticas, si una persona recibe mil dólares y otra persona no recibe nada, cada una de esas dos personas aparece recibiendo quinientos dólares en el cómputo del ingreso per cápita.
Desde el punto de vista de la lucha contra la inflación, las medidas de ajuste son un buen remedio. Desde el punto de vista de quienes las padecen, las medidas de ajuste multiplican el cólera, el tifus, la tuberculosis y otras maldiciones.

Eduardo Galeano (1998), Patas arriba, La escuela del mundo al revés.

Tot el que comença, acaba.

Et passa que et sents buida, però plena.
Et passa que et sents trista, però contenta.
Et passa que et sents sola, però recolzada.
Et passa que per fi pots ser feliç, sense ell, per fi.

Encara no s'havia fet de dia però ja s'havia llevat del llit i estava recolzada al balcó mirant aquelles fabuloses vistes que li oferia aquell piset prop de la Sagrada Família. Alenava l'aire amb els ulls tancats, a aquella hora del matí és tan fresc... Anava descalça i notava la fredor de les rajoles que la nit havia refredat i això li va fer obrir els ulls. Es va quedar mirant l'horitzó fins que el primer raig de sol li va acaronar la cara. Era una dona nova: les llàgrimes del dia anterior l'havien purificat de tal manera que es veia capaç de fer qualsevol cosa, es podia haver menjat el món si hagués volgut! Aquell sol matiner la va fer somriure ja que com ella, ell també era nou. Sí, era capaç de fer qualsevol cosa, podia fins i tot arribar a ser feliç! Ja no hi havia angoixa, ja no hi havia plor, ja no hi havia incertesa, tot era clar.

Estava contenta, era feliç, ell ja no hi era.

A tu, amic

J o, tot rallada a classe

O bligo els meus dits a escriure

F eréstegues línies que volen pel full

R es no les atura, doncs són lliures

E ssent ara ja escrites al pla.

D’ una en una van apareixent

O bren el pas a la següent que

M enudeta i donant pas a la darrera,

E ncavalcant-se les unes amb les altres

N a dient frases, amb sentit o no

E m fan ballar el cap perquè em perdo de

C op i volta al pla sense saber on sóc i

H o reconeixo tot d’una al veure el teu nom

B aixo al full, parlo amb les lletres

A l cap d’una estona ja sóc una

D ’elles, amb corves i línies que

I nterpreten els teus ulls de manera que

A cabo estant-me just al final.

Julita, la nineta dels ulls.

"Les preades facultats que hem admirat, anaven embolicades en un conjunt de tendresa i senzilla innocència, que sols es notaven observant-la i es judicaven comprenent-la. I com que el temps se'ns emporta depressa i els vents arremolinats maganyen i fan caure, com fulles, els nostres dies, anem massa esverats per adonar-nos, en el camí de la pudorosa viola que floreix als nostres peus amagada amb l'herba".

Martí Genís i Aguilar, Julita.

Tinc un inici molt i molt mogut aquest any. La capital comptal m'acull amb els braços oberts al costat de tres ampostins i un curs per endavant.

De moment Julita per dilluns....

Amsterdam, 10 d'abril de 2009

Ho vaig prometre i aquí està! El relat d'un dels molts dies que vaig estar d'interrail! :) Espero que en gaudeixis Guillem!

AMSTERDAM, 10 d'abril de 2009

M'he llevat veient la Cèlia foten el camp de la tenda i seguidament he vist que les dues Annes no hi eren. De seguida he entès que havien anat a la dutxa i que si jo no m'afanyava a agafar les meves coses ràpidament no em podria dutxar, i així ho he fet, he sortit cagant llets de la tenda i m'he pogut dutxar abans d'anar a Amsterdam centre per recuperar la bicicleta que ahir varem deixar. Per sort avui l'aigua no ens ha fet una mala passada i ens hem pogut dutxar bé. A les hores que eren, quan encara no ets persona, hem agafat tots onze el tramvia i hem anat a rescatar les bicicletes, sort que el lloguer era de 24 hores i no hem hagut de pagar res, hi eren totes. Hem aprofitat per fer les últimes fotos amb les bicis i hem tornat altra vegada al càmping. Ho hem recollit tot i hem marxat del càmping sense la paella que havíem comprat a Berlín. Hem hagut d'esperar el tren cap a Brussel·les una estoneta. Durant aquesta estona alguns han aprofitat per anar a comprar formatge.
Hem agafat el tren i al cap de 3 o 4 hores érem a Brussel·les. Hem dinat súper tard una mica de pa amb tonyina i pebrot amb maionesa i hem agafat un segon tren per anar a Bruxes, la capital belga la visitarem demà. Mentre esperàvem el tren una pobra noia que es casava ha demanat als nostres nois si li podien fer un petó al darrera la samarreta amb els llavis pintats de vermell. Tots s'han engrescat excepte l'Arcadi. El més interessant, però, ha estat la fugida de l'Arcadi: primer, quan s'ha vist atrapat entre les urpes de l'Animal prodigy, amb una amenaça n'ha tingut prou per derrotar-lo, li ha dit amb una mirada fulminadora: "Miquel, et faré mal" i sí sí, en Miquel l'ha deixat anar perquè s'ha vist amenaçat per aquell puny que l'apuntava. Després l'Arcadi ha vist que des de la posició on estava aquella noia encara el podia arreplegar, així que ha fet el salt de l'àngel des d'on era fins les escales mecàniques, el que ell no ha calculat és que allà hi havia el quadre d'electricitat i una mica més i es menja al terra. Gràcies a déu no s'ha fet res. Quan ha sigut a les escales les ha baixat, però s'ha de tenir en compte que les escales pujaven! Pobre noia, un noi menys... L'Arcadi, però, s'ha sortit amb la seva. Un cop hem arribat a Bruxes hem vist que havíem d'utilitzar el meravellós servei de busos del poble.
Un cop hem entès com funcionava lo dels bitllets, i sabíem el bus que havíem d'agafar ens hem esperat. Ha arribat el bus al cap de poca estona, hi hem pujat i ens hem fet una mica a la idea de com era la ciutat. Hem pogut veure que hi ha molts Zara, xocolateries i poca gent. És un poble de nines, de conte. El cas és que abans d'arribar al càmping hem tingut un petit contratemps: el bus ha tingut un accident, ningú s'ha fet mal. Hi ha un vídeo amb imatges fetes il·legalment al conductor del segon vehicle implicat que estava, com era d'esperar, cabrejat amb el conductor de l'autobus. Bé, després de fer-nos baixar del bus i d'haver criticat a la xina que no duia sostens i haver rigut de la desgràcia dels altres, hem pujat a un altre bus que ens ha deixat a un parell o tres de cantonades del càmping.
El càmping està situat en mig d'una mena de barri amb cases guapes, tot i que allà tenir una casa guapa no val tant com aquí perquè el terreny va molt barat (nota informativa de l'Àngel Badalló). Un cop al càmping hem trobat un sobre que posava: "BADALLO", sens dubte era per nosaltres. A l'interior hi havia un mapa del càmping, que no era molt gran, amb les indicacions per arribar al nostre terreny d'acampada. l'Arcadi, molt observador ell, ha vist que era un càmping molt tranquil, i com que sabia que nosaltres no som precisament discrets ha deixat anar: "La tranquil·litat d'aquest càmping s'ha acabat" (ha sigut una de les frases estel·lars que l'Arcadi ha dit al viatge). Bé, allà al càmping ens hem fet mig amics amb un tio que estava allà sol.
Com que era tard ja no hem visitat res més i ens hem dividit les feines (muntar tendes, fer sopar, anar comprar, etc.) M'agradaria destacar que durant el dia hem anat agafant afició a jugar al Continental i al vespre no ha sigut menys. Com que feia cara de voler ploure hem anat a cuinar davant de la casa on hi havia els lavabos, la recepció i la CASA DE LA PROPIETÀRIA, la cosa és que al fer hamburgueses, com sol passar, hem esquitxat tot el terra i la dona quan ens ha vist cuinant allà ha embogit. Ha començat a blasfemar quelcom en francès que no enteníem però podíem interpretar bastant bé. Després d'això hem anat a fer el dinar de l'endemà ja que serem a Brussel·les com es va decidir. Quan hem acabat hem anat tots a dormir.

Dona'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit

Un banc (bis)

Un banc, que és en un bar d'ambient; al bar hi ha gent, que beu. Al banc hi ha una noia assentada, agafa una cervesa servida en una copa, està molt freda. La noia en fa un glop i deixa cuidadosament la copa sobre la tauleta que té davant. D'aquí a poca estona començaran a tocar els músics convidats. Li agrada la música en viu, li agrada aquest bar. Està una mica cansada i recolza el cap a la paret que li queda al costat, i suspira.
A l'altre costat de banc hi ha una amiga seva que sembla posar-se nerviosa cada cop que el guitarrista convidat li passa pel costat, es veu que ja el tenia vist del tren...
La noia, que encara té el cap recolzat a la paret, es mira la butaca que li queda davant: és buida. L'amiga li fa un senyal com dient-li que va al lavabo, ella li deixa anar un somriure perquè li ha fet gràcia la manera com ho ha fet. És llavors que torna a mira la butaca i se l'imagina allà assegut tirant-li un petó. Gira ràpidament el cap cap als tamborets de la barra i el veu prenent una copa, sacseja el cap i la imatge desapareix.
La seva amiga torna del lavabo amb cara de satisfacció i li regala un somriure. Comença a pensar en el què li ha passat. Rodeja la cervesa amb tota la mà mentre ressegueix amb el polze el dibuix de la marca de la cervesa mentre s'ho mira fixament. Alça la mirada i mira cap als músics, que ja han tocat un parell de cançons. Es queda mirant al guitarrista, és argentí i té un color de pell una mica més fosc que ella; és moreno, amb els ulls foscos i no té més de 25 anys, és guapo, sí, però el continua veient a ell, l'home de la seva vida, la persona que més ha estimat, però també la que més a odiat, així és la seva relació, un amor-odi infernal i alhora la millor història d'amor, almenys per ella.

Un banc

Un banc, que és en un passeig; al passeig hi ha gent, que passeja. Al banc hi ha un noi assentat amb el cap baix, les mans a sobre, l'aixeca, mira l'horitzó (com que li queda al davant...), sembla nostàlgic, torna a abaixar el cap. Una bicicleta el creua per darrera, ni es mou. Un gos se li acosta corrents com una bala perduda, fa un parell de voltes al banc i torna amb el seu amo (després d'un xiulet agut i curt) que ha passat fa pocs instants per davant del noi, ni es mou.

Està assentat més a l'esquerra del banc. Abaixa les mans i es recolza alhora que les entrellaça. Amb el cap clavat cap avall analitza tot el que hi ha al seu voltant i deixa de pensar per un moment en el que el pertorba.
Aixeca la vista altra vegada cap al mar, es pentina els cabells cap enrere i s'incorpora tot fent coïncidir l'arc de l'esquena amb la forma del banc. Li acaba de passar una altra bicicleta, més ràpid que la primera, ni es mou. Un corredor, una parella, nens, alguna bicicleta més... res aconsegueix captar la seva atenció.
Fa estona que sent l'escalfor del sol de mitja tarda a la galta dreta. S'encen una cigarreta amb la mateixa parsimònia que ha fet tots els altres moviments. Li costa engegar l'encenedor i pensa (altra vegada) que n'ha de comprar un de nou. Un cotxet empès per una dona amb talons, un altre gos sense corretja... s'ha tornat a ajupir. Suspira i es fa un lleu massatge al front amb els dits. N'està una mica tip de tot el que l'envolta. Mira cap a la dreta i agafa el diari que ha dut per llegir les desgràcies del món a veure si així li passa una mica més ràpid el temps.
Al banc no s'hi ha assentat ningú més. Torna a suspirar i mira aquell horitzó que l'hipnotitza (com a tots), s'aixeca, abandona el banc i creua l'amplada del passeig, baixa les escales i comença a trepitjar sorra. Avança paulatinament tot sentint com els grans de sorra se li escolen entre els dits i el peu se li enfonsa. Cada cop sent més fort les onades, sent com l'aigua li humiteja la roba però ell segueix i segueix, fins que ja no se'l veu; probablement hagi arribat a l'horitzó.

Tempus fugit

Aquest any el temps m'ha fugit... Sembla que fos ahir que tornava de la uni desconcertada perquè estava en un lloc desconegut amb gent desconeguda, lluny de casa i sola. Per sort la situació ahir no es va repetir, ahir no estava sola, estava amb persones fantàstiques que m'han fet veure amb altres ulls alguns aspectes de la vida que potser eren desconeguts per mi.
Avui voldria dedicar a aquestes dotze persones (Adrià, Arian, Carol, Gisela,Guillem Júlia, Júlia, Laura, Marc, Mercè, Núria i Xisca) aquest escrit per tot el que han arribat a fer per mi.
Més que res perquè m'agradaria tornar a agraïr-los que hagin estat al meu costat, ja que ha estat un fet molt important per mi. De fet l'únic que els puc dir és GRÀCIES, per tot el que heu fet i fareu.

Espero que passeu tots un molt bon estiu i m'enyoreu tant com jo ho faré amb vosaltres!

L'aplec de la sardana

Comença el juny i estem a un pas de començar l'estiu, i un any més Calella ha viscut l'aplec de la sardana, el d'enguany el 82è. Aquest, és un aplec amb molts anys d'història al darrera i un dels episodis que m'agradaria recordar és el de la visita de l'honorable President de la Generalitat, Josep Tarradellas quan tornava de l'exili el 1978, fet que va deixar-hi una empremta. És un aplec que dóna renom a la ciutat i els seus ciutadans estan orgullosos de celebrar-lo al seu poble.
És un acte esperat durant tot l'any per molts calellencs i calellenques i alhora per molta gent d'arreu de Catalunya, ja que s'hi apleguen centenars d'amants d'aquesta dansa i la seva música.
Enguany les cobles convidades han estat la Cobla Marinada, Cobla Jovenívola de Sabadell, Cobla Montgrins i la gran Cobla de la Principal de la Bisbal. Totes, aleatòriament, han interpretat temes tradicionals i alguna estrena, com la del meu antic professor Jordi Feliu titulada Capaspre (nom d'una riera de Calella). Com cada any, la sardana més esperada, sobretot pels calellencs, ha estat Record de Calella; és sens dubte una de les millors sardanes composades que existeix, de totes les que hi ha és l'única que m'arriba al cor per això em fa tanta il·lusió ballar-la un any rere l'altre (us en deixo el link: http://www.goear.com/listen/351a24f/Record-de-Calella-Sardana ).
Espero que arribeu a sentir quelcom així per les sardanes o si més no per la música, que ja és prou. Era molt bonic veure el Parc Dalmau tan ple de gent i de colles ballant, és bonic veure que les tradicions es conserven, però t'esgarrifes quan veus la mitjana d'edat dels assistents, avui no baixava del 60... S'ha de motivar el jovent que puja que és molt deplorable.

Salut!

És així companys, és així

enamoradís, -issa Que s'enamora fàcilment
enamorador, -a Que enamora
enamorament Acció i efecte d'enamorar o d'enamorar-se
enamorar-se Sentir-se molt atret per algú o una cosa
emmalaltir Contreure una malaltia
amor malaltia altament infecciosa, es caracteritza principalment per febre alta, dolors al cap, rojors al rostre i anomalies de les pulsacions cardíaques; alhora una de les coses més fantàstiques que pots sentir.

El Ziga-zaga team

El ziga-zaga team ha fet història, tenim el triplet a casa i ahir milers i milers de culés ho vam celebrar.
Que el Barça era més que un club ja se sabia, però és que ara han posat la cirereta del pastís.
El Camp Nou ahir va obrir les seves portes als socis, seguidors i barcelonistes que volien celebrar amb els jugadors aquests tres títols aconseguits aquesta temporada.

Encara no eren les vuit del vespre i el Camp Nou va obrir les seves portes als centenars de culés que érem allà fora. Mentre la rua amb l'autobus destapat anava avançant el Camp Nou s'anava omplint per moments. Les primeres localitats que es van omplir van ser les de sobre i sota la llotja. Els voltants ho van anar fent paulatinament fins que es va omplir pràcticament tot l'estadi.

Els jugadors es van fer pregar moltíssim i és que duien més d'una hora de retard. Mentrestant al camp un presentador animava l'afició a fer cantar l'himne i altres càntics que s'han anat sentint durant els partits. Ens va fer assajar el ziga-zaga ziga-zaga que mai havia sortit bé, ja que la gent no sabia respondre al crit de "Ziga-zaga ziga-zaga!" de Pep Guardiola. Va sortir bé, així que l'entrenador del Futbol Club Barcelona es va endur una bonica sorpresa per part dels seguidors barcelonistes.
Llagrimes, crits, llums, música... tot acompanyava a l'equip blaugrana que es trobava en mig del seu estadi amb un somriure als llavis impossible d'esborrar.
L'afició, que portava des de les 7 de la tarda esperant-los allà al Camp, va poder gaudir d'un espectacle únic i memorable, segur que a més d'un culé se li va posar la pell de gallina quan va sentir anomenar el seu jugador preferit o quan va veure entrar al camp les tres copes, les copes del triplet, les copes del Barça.

Anunci

Fixa't en tu, no ho dic amb ànim de menyspreu, però fixa-t'hi bé. El material del que esteu fets és tou i la seva energia depèn de l'oxidació ineficient de la matèria orgànica. Entreu cada nit en un estat de coma i somieu, però de què serveixen els somnis si gairebé mai es fan realitat? Penseu, és veritat, però us equivoqueu freqüentment i a la menor varietat externa perdeu la vostra eficiència, sou alterables, sou imperfectes; en canvi jo preferiria sentir el que sentiu.

BMW, t'agrada conduir?

http://www.youtube.com/watch?v=IrbBMi1SgeI&feature=related

L'hora de gitar-se

Va arribar a casa i el primer que va fer després d'haver pujat totes aquelles escales va ser treure's les sabates i deixar-les al costat de la porta. Anava caminant pel passadís en direcció al dormitori i de tant en tant se sentien petits cruixits dels dits dels seus peus. Va obrir la porta i va entrar, es va girar i va tancar-la acuradament per no despertar-la, perquè ella era allà, dormint. Va repenjar l'esquena a la porta i va quedar-se mirant el llit. La finestra, que era oberta, deixava passar una brisa que feia ballar les cortines blanques que ressaltaven la llum de la lluna que entrava descarada a l'habitació.

Els llençols definien perfectament aquell cos que s'inflava monòtonament al ritme d'una respiració profunda. Va treure's l'americana, els pantalons i la camisa, i ho va deixar tot sobre la cadira. Va asseure's als peus del llit i es va treure els mitjons. Tot seguit va girar el cap per mirar-se-la de nou: era tan bonica quan dormia! Va aixecar-se i, amb molt de compte, va desfer els llençols d'aquell costat del llit i s'hi va posar a dins.

Se li va apropar i li va olorar els cabells amb els ulls tancats tot fent-los ballar pels dits. Ella continuava respirant profundament. Va anar resseguint la silueta amb la mà. Els dos cossos estaven tan junts que semblaven un de sol. La va abraçar i va deixar el cap repenjat amb el seu, amb tot aquell cabell tant a prop que li brindava bafarades d'olor que es barrejaven amb la de la seva pell i era quelcom que el feia embogir.
Ella, que feia estona que s'havia despertat, gaudia de les carícies amb un somriure tímid dibuixat als llavis que la va acompanyar fins que es va adormir altra vegada.

El conte de la fúria i la tristesa

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se’n, hi havia una vegada un estanc meravellós. Era un llac d’aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats de verd s’hi reflectien. S’hi van apropar per banyar-s’hi fent-se mútua companyia la tristesa i la fúria. Les dues es van treure la roba i nues van entrar a l’estanc. La fúria, nerviosa, com sempre està, es banyà de pressa i en sortí encara més. I la fúria, que és cega, nua i amb les presses, es posà la primera roba que trobà i va resultar ser la de la tristesa. Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se on està, la tristesa acabà el bany i sense cap pressa, més ben dit , sense constància del pas del temps, sortí de l’estanc i a la vora es trobà que la seva roba ja no hi era i, com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es posà l’única roba que hi havia vora l’estanc: la roba de la fúria. Expliquen que des d’aleshores, moltes vegades un es troba amb la fúria cega, cruel, terrible i empipada. Però si ens prenem temps per a mirar-la bé, trobem que aquesta fúria que veiem no és més que una disfressa i que al darrera, en realitat s’hi amaga la tristesa.

Curs bàsic de l'ús del fotolog

Després d'haver donat un vol pel món fotologuero veig que faig un mal ús del fotolog... He estat bastant inútil perquè, tonta de mi, no me n'he adonat fins ara! De fet, es podria fer un estudi de l'ús real del fotolog i creieume, sorprendria. Jo tenia entès que el fotolog servia per penjar una fotografia (diària, si es vol) amb un text explicatiu a sota que els teus amics, o altrament coneguts com a "Efes", et comentaven. Per tant podem parlar de tres grans grups ben diferenciats: la foto, el text i els comentaris, tot i que només parlaré dels temes escrits (text i comentaris), ja que el tema fotos m'atreviria a dir que és molt més extens, i això ja es dir!
El text que acompanya la foto pot dir-ne alguna cosa, del teu estat d'ànim, pot ser un escrit "literari", entre altres. He trobat, fins i tot, fotografies sense text explicatiu i he deduit que podria ser per dues raons: la primera, perquè no tenien res a dir; la segona, perquè els fotia pal escriure. Pensava també que aquests escrits havien d'estar escrits, fos amb la llengua que fos, sense faltes, però ,com ja havia pogut comprovar temps enrera, era mentida, per tan podem trobar coses com: "tatimuuuuu" (que és una forma molt utilitzada). Un altre aspecte a destacar és el de la repetició de lletres (com es pot comprovar a l'exemple anterior) sembla que aquesta pobra gent s'enrampi amb el teclat i li quedi el dit enganxat a la lletra (però és una hipòtesi que descarto perquè passa sempre amb les mateixes lletres i a més amb les mateixes paraules... quelcom realment sospitós). L'altre hipòtesi que tinc és que potser volen augmentar constanment la importància o bé el to d'una lletra i nose... potser és això. Després tenim la barreja d'idiomes. Això és algo seriós, seriós. Aquesta gent tenen un greu problema d'identitat lingüística! No s'aclaren i clar trobem coses com: "porque la capulla me ha abandonado durante 5 dias.. :'( eeste finde espero verte eh, fuet et trobu a faltar." Déu n'hi dó! A més utilitzen les emoticones que ens hem d'imaginar entre tots plegats. Les més utilitzades són: :) [o la seva variant =)], :( [o amb repetició :((((((((((((] i (L) que ve a ser un cor.

Bé, deixant de banda el tema "textos explicatius de fotos" parlem dels comentaris.
Jo crec que si no tens una mitjana de 15 comentaris (on es compleixin la repetició de paraules, la mescla d'idiomes...)que diguin: "patriii(L_)", "tkkkkkkkkkkiero", "pppatri:D q maca la foto! unpeeeeeto!" , entre altres, no ets ningú, però és que alhora n'has d'haver deixat 20 més a d'altres fotologs! I es clar si tu no en deixes els demés tampoc te'n deixen a tu i si tu no en tens ja no ets ningú i si no ets ningú estàs ACABAT! En definitiva, és un cerle viciós del qual no pots sortir un cop hi has entrat. El més fort és que si no ho fas tampoc ets ningú i llavors et preguntes: com pot ser? Jo desgraciadament no trobo respostes. I el que realment trobo molt fort és com poden ser amics entre ells perquè és gent molt falsa entre ells: com tenen els sants pebrots de posar: "k wapesss :) tastimu mol martaaaaa!!!! ptns (K)" quan és la foto que ha quedat més malament de tot el fotolog! i a part les redundàncies: "ptns (K)" doble petons!

Bé, tot un festival aquesta gentussa... El fotolog ja no és el que era. Seguiré un altre dia esplaiant-me amb exemples i altra informació sobre aquest meravellós món dels fotologs (o amb la seva abreviació: flog).

Del sud

Del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol.

Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.

Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.

Sóc del sud, país que ja no hi és, que s'amaga del temps dins el cor de la gent.

Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom

Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.

Del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol.

Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.

Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.

Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat, del somni exiliat.

Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom

Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.

http://www.youtube.com/watch?v=ju7Z1RajoJ0

Obrint Pas

Gràcies, simplement, fantàstica.

Propera parada: eternitat

Els viatges diaris amb tren s'han tornat tan monòtons que hi ha dies que ni me n'adono que ja sóc a Badalona; altres dies, però, se'm fan llaaaaargs i em dedico, bàsicament, a fer feina i observar la gent. De la feina te n'acabes cansant, així que em passo més temps mirant a la gent del meu voltant: hi ha els que dormen, els que també fan feina i van amb papers, els que llegeixen, els que miren per la finestra, els que van drets, els que baixen, els que pujen...
Tothom està per lo seu i la companyonia queda oblidada en algun racó del seu cor. I és que durant tot aquest temps me n'he adonat que som esclaus del temps, de la feina i amants incondicionats de la trista monotonia de la vida. La gent va adormida cap a Barcelona, amargada, cansada i potser amb un chute de cafeïna des de les 6 del matí. Són màquines humanes i van tan automatitzades que no crec ni que escoltin la veu que anuncia les parades: "Propera parada: eternitat" ni se n'adonarien, però... qui pogués anar a l'eternitat!
Bé, el cert és que a partir de Mataró (i fins i tot a partir de Llavaneres) la gent, generalment, va dreta fins a Barcelona; avui, però, el tren anava més buit que de costum i a Vilassar ha pujat un home i ha anat directament a asseure's a un seient i en comptes d'alegrar-se'n ha deixat el mateix front arrugat que tenia quan ha pujat. El que deia... uns amargats. Com pot ser que no siguin capaços de somriure i viure la vida feliçment?
L'únic que espero és no convertir-me mai en una morta en vida com tots aquests.

Passatge 1

Era una noia corrent, normal, del montón, per entendre'ns... Era una noia senzilla que vivia la vida com podia i sent ella mateixa. Havia donat un pas endavant: havia començat la universitat. Tot i el seu caràcter extrovertit, el primer dia va tornar a casa amb la cua entre les cames i no gaire contenta d'aquella "tornada a l'escola". Cares noves, de tota mena, l'envoltaven i se sentia impotent al veure's sola dins aquella múltitud que l'envoltava sense dir-li ni piu, ni tan sols ho intentaven.
Però els dies van anar passant i essent més forta que mai va proposar-se començar la tan esperada "vida social". I així ho va fer: es va acostar a una noia i es va presentar: "Hola", va dir. "Hola", va contestar la noia allí asseguda.
- Com et dius?
- Ana. I tu?
- Beniria.
- D'on ets?, va dir ella.
- De Premià de Mar.
- Jo d'Alellac.
(S'havien avingut)
I com aquesta conversació en va tenir moltes, fins que va arribar el dia del primer sopar universitari, el primer de molts. Tot just donarien pas a les vacances de Pasqua i s'enyorerien molt, sobretot ella, perquè quan estava amb aquella gent se sentia com a casa: podia expressar aquella actitud extrovertida que tan li havia costat fer sortir.
El cert és que el sopar va ser magnífic i el que havia acabar sent una copa van ser diverses gerres de sangria, cerveses varies i pacharans a dojo... L'endemà, amb lingüística com a primer plat del dia, els estudiants van anar a atipar-se d'història de la lingüística del S. XIX. Van passar el dia intentant combatir amb aquelles hores de son que els mancaven.
Ella, que havia dormit, poques hores, però ho havia fet, a la tarda es passejava pels carrers de la seva ciutat amb un somriure d'orella a orella tot recordant la vetllada de la nit anterior: era feliç.

Viure o somniar realitats

Era real o només formava part de la seva imaginació? Era real o sols un somni? Era real? No ho sé. Només sé que va arribar a imaginar-se un món absolutament perfecte, ella, que no sobresortia gaire, hi vivia tranquil·lament i prou: menjava, dormia, treballava, s'enamorava, era feliç amb el poc que tenia... era persona. Però què era "persona" en el seu món? No ho sé.
Veia avançar el temps sense poder aturar aquells moments que li hauria agradat reviure una i una altra vegada. Tots eren moments tan especials... La primera vegada que el va veure, el seu primer petó, la sensació d'una mà coneguda que li eixugava una llàgrima i la feia refer, un somriure en mig d'un mar de llàgrimes... tots molt especials. Aquets moments que la feien sentir viva; moments en què s'adonava que valia la pena estar allà i pensava que hi era per alguna raó, per la voluntat d'algú o d'alguna cosa...
S'imaginava que una càmara la grabava des que naixia i podia veure com s'havia topat amb persones que més endavant serien molt importants a la seva vida. Veure-ho li encantava. Però només ho podia fer en somnis, on tot el que pots imaginar es fa real, tan real que et sembla poder tocar-ho i viure-ho i ser feliç. Allà, on tot és possible, on no existeixen les regles i on tothom hi té accés, de moment. Les utopies dels somnis que somies i somies però mai s'arriben a acomplir, potser per això són utopies... Però tot era un somni...o no?

De nou al 39?

Aquest matí Barcelona s'ha llevat molt d'hora i esvalotada: una cinquantena d'estudiants han estat desallotjats de l'edifici central de la UB, violentament, a quarts de sis del matí, amb el consentiment de l'actual rector, D. Ramírez. A sabotejat totalment la seva "política de diàleg".
A primera hora del matí, tres furgons de la policia antiavalots estaven estacionats davant la porta central de l'edifici històric i a dins s'estava vivint una autèntica repressió. Un grup d'antidisturbis estava carregant contra els 53 estudiants que hi havia ocupant l'edifici. A quarts de nou eren tots a fora asseguts, amb la Gran via tallada i una dotzena de furgons policials aparcats a les rodalies de la plaça Universitat.
La primera càrrega exterior s'ha produït pels vols de les 9 del matí quan els estudiants no volien aixecar-se de la Gran Via. Ha estat aleshores quan la policia ha començat la primera batalla campal que s'ha viscut avui a Barcelona: gent per terra, cadires voleiant, roba oblidada i porres més lleugeres que les plomes. Els primers detinguts ja han anat cap a comissaria. Mentrestant els que ens ho miràvem des d'uns quants metres no podíem evitar plorar d'impotència i ràbia.
Però no ha estat fins les 12 de mig dia quan la cosa s'ha animat més... A les 200 persones que podia haver a Plaça Universitat en aquell moment, s'hi han sumat els companys de la Facultat de Filosofia, Geografia i Història; la plaça feia goig, els antidisturbis encara no havien marxat.
Ja era gairebé la 1 quan la plaça s'ha començat a posar nerviosa i ha començat la segona càrrega, aquesta era per treure'ns fora de la Gran Via, encara tallada. Corredisses, cops i més ferits cada vegada. A la cruïlla del carrer d'Aribau amb la Gran Via s'ha fet un cordó policial, els estudiants han fet una sentada ensenyant les úniques armes que duien a sobre: els llibres.
Uns minuts més tard, s'ha anat a llegir el manifest davant la conselleria on poca estona després les càrregues indiscriminades s'han tornat a repetir però aquesta vegada amb més repressió: una vintena mínima de furgons envoltaven les rodalies.
Els estudiants, més tard, s'han dirigit cap al Palau Robert on la manifestació de prop d'un miler i mig de persones ha finalitzat amb una forta càrrega repressiva, l'última del matí, on fotògrafs inclosos han sofert la violència descontrolada dels Mossos d'Esquadra.
Total què s'ha aconseguit: gent hospitalitzada, ferida, periodistes ferits, un desallotjament violent, una intervenció de la policia totalment indiscriminada, repressiva i molt violenta i una suspensió de classes, un renom magnifíc de l'UB i frases com aquesta d'un estudiant de filologia hebrea de 73 anys emprenyat perquè no podia entrar: "A mi se m'escapa el temps, a tu no. Jo no vull pèrdrem classes".

Al llarg del dia d'avui s'han viscut uns moments de tensió, incomprensió, dolor... que han recordat a les càrregues policials dels grisos de fot 30 anys! En ple segle XXI i fets com aquest... Jo del rector em cauria la cara de vergonya (la cara, l'esquena i tot, vaja...!).

Mossos: manats insensibles? On és el diàleg? És veritat que el país no avança i estem anant enrere entre la crisi, el malestar de l'educació, de la sanitat...?

El nostre país no està preparat per un canvi tan important com és el de la implantació de l'EEES.

Nostàlgia II

Estava exhaust, sense ganes de viure i fent memòria de totes aquelles coses que l'havien dut allà. Tot el que l'havia fet feliç, d'alguna manera o altre, s'havia esvait de cop i el frustrava de tal manera que als matins ja no tenia motius per llevar-se...
Era tard, el vent xiuxiuejava coses als arbres i la lluna imponent i sublim, com és en les nits en què surt plena, s'emmirallava a l'aigua fins que les onades l'estampaven amb violència contra les roques del peu del penya-segat.
Aquell lloc sempre l'havia inpirat a escriure les seves millors històries i avui venia a acabar amb la seva. Mentre buscava mil raons per no fer-ho, n'hi venien al cap mil més per fer-ho. Amb un cop d'ull en vaig tenir prou per adornar-me que era l'home més infeliç del món.
Era dempeus amb els braços oberts alenant l'aire que venia des de l'horitzó, sentia com el vent li acariciava suaument les orelles i el coll fent que se li posés la pell de gallina, va ser una de les poques vegades que es va sentir home. Removia l'aire amb les mans: amunt i avall, amunt i avall, feia ballar els dits i no va poder contenir la llàgrima que va acariciar-li tota la galta mentre baixava lentament. Li semblava respirar l'aire més pur de la terra.
Va començar a avançar, sentia el dolor de les pedres quan se li clavaven a la planta dels peus. Feia una passa darrera l'altre, eren petites però decidides, semblava que fes una pausa quan tota la planta del peu li tocava a terra (recordava una marxa fúnebre). Quan va arribar al límit del penya-segat es va aturar. Només sentia el soroll de les onades a uns quants metres sota seu.
Havia arribat el moment, era l'hora de fer el gran salt. La lluna plena seria la última que el veuria sospirar per darrer cop. Tenia els dits dels peus aferrats a la roca, es va donar temps per contemplar el mar immens que s'obria davant seu i es va posar a plorar en silenci. Quan es va sobreposar es va eixugar els ulls, encara mig plorosos, mirà la lluna, agafà impuls i es deixà caure al buit.

Nostàlgia I

Són les tardes com la d’avui les que la fan estar trista, perquè es posa a regirar els calaixos i armaris per trobar-hi records que sap que la faran plorar, però li és igual, ella continua buscant per acabar trobant aquell plor que tantes tardes la fet ennuegar.

Mentre ella pensa que el plor la farà feliç una veueta interior l’intenta convèncer que no és veritat, però no s’atura per res.

Les tardes de pluja, plenes d'aigua, ho són també dins seu, de manera que si sortís podria convertir-se en un bassal si ho volgués, però no ho fa, s’estima massa el vestit que la mare va regalar-li, i no ho fa.

El vestit li recorda tant a ella, per això se l'estima tant. El que la fa flotar són les notes que el piano deixa anar, una rere l’altre. Tanca els ulls i ,de cop, porta unes sabates que la fan ballar per entre les gotes de pluja. Mica en mica va pujant, amunt, amunt, buscant quelcom que mai em dirà, potser quelcom que la faria feliç... Quan obre els ulls es troba estirada, sobre el llit, recordant el piano que creia haver-la fet feliç, però la mare no hi és, de fet ja mai més hi serà. El son l’envaeix de nou quan descobreix la veritat i la fa plorar. Li fa tan mal... Ha perdut la partida amb el vent, que no para d’esbategar les portes; i el sol ja no la desperta acariciant-li els cabells de bon matí.

Sola enmig de tot es perd per entre les ombres que passegen, corren i es belluguen pel carrer. No tenen ulls, només odien i tremolen. Els gira-sols ploren, i el sol s’amaga.

Pot ser és hora de tornar a casa. Però qui sap si hi tornarà? La lluna, que l’espia, es reflecteix als seus ulls; les llàgrimes la fan baixar per la galta i la fan caure al coll del vestit per assecar-se després amb el vent, que bufarà en contra quan corri, corri, corri sens parar, a algun lloc.

El progrés ens escau?

Sens dubte portava un dies que no sabia ben bé sobre què o qui escriure. M'ha donat temps per pensar sobre això i Contra el progrés m'ha donat la solució al meu mal de cap!

Avui he marxat de casa amb l'esperança de trobar quelcom interessant, culturolingüísticament parlant, i sabia que anava a veure una obra amb unes crítiques fabuloses. Les expectatives eren bones igual que la companyia.

El Teatre al detall ens ha sorprès un cop més. Ens ha presentat una crítica de la nostra societat d'una manera innovadora. L'humor i el terror es donen la mà entrellaçant els dits. Són set petites obres que barregen horror i comèdia, set moment tan estranys com propers, set visions surrealistes i contundents sobre el progrés que no avança, el progrés que menysprea, el mateix progrés de sempre.

Contra el progrés va néixer com un encàrrec per a la Sala Beckett i el seu cicle 2007: tot un any de teatre català contemporani.
Presentada el 30 de gener en una lectura dramatitzada a l'Obrador de la Sala Beckett, l'obra estava dirigida per Antonio Calvo i interpretada per J. Andújar, N. Albet, C. Gámiz i N. Jaume.
Poc després, el text va ser seleccionat entre 646 obres d'autors europeus per participar en la secció competitiva del Theatertreffen, el principal festival de teatre alemany, que es va celebrar durant el següent mes de maig a Berlín. Esteve Soler va ser convidat a assistir a la presentació del text, una mise-en-scène que va dirigir Lars-Ole Walburg amb un repartiment format per M. Bendokat, S. Hüller, A. Khuon, W. Koch i M. Schweighöfer.
Durant la celebració del palmarès del festival, el jurat va decidir que Contra el progrés seria premiada amb un muntatge al Bayerisches Staatsschauspiel, un dels principals teatres de Munic, que va dirigir durant anys Ingmar Bergman. Gegen den Fortschritt, traducció en alemany de Contra el progrés, s'estrenarà el proper mes de maig amb direcció de Jan Philipp Gloger.


Realment ha estat una obra que no m'ha deixat indiferent, una obra que capta des del primer fins a l'últim instant l'atenció de l'espectador.

Quan Maragall m'emociona i quasi ploro

La classe de literatura d'avui m'ha agradat força! Després d'aquesta valoració (i d'haver vist el blog d'en Guillem...) decideixo publicar un dels poemes que més m'agrada, per no dir el que més, de l'antologia fantàstica que ens hem de llegir de Joan Maragall. Perquè poemes com aquest em fan sentir més catalana i més orgullosa de ser-ho. En concret aquest perquè em fa posar la pell de gallina i perquè em porta records dels estius a Calella, quan se celebra l'aplec de la sardana i menjo maduixes sota els pins del Parc Dalmau. És simplement... fantàstic!

La sardana
I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

III
El botó d'eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s'apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Joan Maragall, La sardana.

Mostra de sinisme flaubertià

"Estava de cacera en un país qualsevol, des d'un temps indeterminat, pel sol fet de la seva pròpia existència, tot es complia amb la facilitat que s'experimenta en els somnis. Un espectacle extraordinari l'aturà. Uns cérvols omplien una vall que tenia la forma d'un circ; i apinyats els uns prop dels altres, s'escalfaven amb els alens que es veien fumejar enmig de la boira.
L'esperança d'un tal carnatge, durant uns minuts, el sufocà de plaer. Després baixà del cavall, s'arremangà les mànigues i es posà a disparar.
Amb el xiulet de la primera fletxa, tots els cérvols giraren el cap a la vegada. Es produïren buits en la massa; s'elevaven veus queixoses, i un gran moviment agità el remat.
La paret de la vall era massa alta per franquejar-la. Saltaven en el clos, intentant escapar-se'n. Julià apuntava, disparava; i les fletxes queien com els raigs d'una pluja de tempesta. Els cérvols, furiosos, es bateren, s'encabritaven, pujaven els uns damunt dels altres; i els cossos amb les banyes entortolligades, formaven un ampli monticle, que s'enfondrava desplaçant-se.
Per fi moriren ajaguts sobre la sorra, amb la bava als morros, les entranyes fora, i l'ondulació dels seus ventres s'abaixava de mica en mica. Després tot quedà immòbil.
La nit estava per caure; i darrera el bosc, en els intervals de les branques, el cel era roig com una taca de sang.
Julià es repenjà en un arbre. Contemplava amb els ulls molt oberts l'enormitat de la matança, sense comprendre com havia pogut fer-la.
A l'altre costa de la vall, al límit del bosc, veié un cérvol, una cérvola i el seu cervatell.
El cérvol que era negre i monstruós d'estatura, portava setze puntes a les banyes i una barba blanca. La cérvola, rossa com les fulles mortes, pasturava l'herba; i el cervatell, tacat, sense interrompre-la en la seva marxa, li xuclava la mamella.
La ballesta roncà una vegada més. El cervatell tot seguit quedà mort. Aleshores la seva mare mirant el cel, bramà amb una veu profunda, punyent, humana. Julià, exasperat, d'una ganivetada en ple pit, la deixà estesa a terra.
El gran cérvol ho havia vist, féu un salt. Julià li disparà l'última fletxa. Li tocà el front, i si quedà clavada.
El gran cérvol no semblà notar-la; passant per damunt dels morts, no deixava d'avançar, estava a punt d'envestir-lo, esventrar-lo; i Julià reculava amb un espant indicible. El prodigiós animal, s'aturà; i amb els ulls flamejants, solemne com un patriarca i com un justicier, mentre una campana dringava a la llunyania, repetí tres vegades:
- Maleït! Maleït! Maleït! Un dia, cor ferotge, assassinaràs el teu pare i la teva mare!
Doblegà els genolls, tancà suaument les parpelles i morí.
Julià quedà estupefacte, després d'aclaparat per un sobtat cansament; i un fàstic, una tristesa immensa l'envaí. Amb el front entre les mans plorà llarga estona."


Gustave Flaubert, Tres contes (La llegenda de sant Julià l'Hospitalari), fragment.

Colors...

Em miro, sóc pàl•lida,
em miro i m’enfosqueixo per moments
al so d’un violí desafinat
que mira de tocar una melodia
plena d’harmonia,
la que em falta.
Em miro, sóc ara
de color blau,
parlo, ningú em sent…
No veig cap més color,
estic sola?
No, veig el negre,
sols el negre,
i jo essent blau
no em moc,
però el blau
es desprèn de mi
paulatinament,
al ritme monòton
de les agulles d’un rellotge,
llàgrimes que regalimen galtes avall.
Vaig ara de rosat,
que se’m puja quan
veu passar el vermell
que anhelo fa tant temps,
el que desitjo
el que em cobeja
el vermell tan passional
que si no tinc
em fa mal.
S’apodera ara de mi el verd,
el que quan es mulla
fa olor a tardor
i em porta records molt llunyans.
El negre, encara present,
em fa buscar sense parar
aquell blanc que no pot tocar,
i jo, mirant-me, amb el violí de fons
caic dins el negre, el que m’anhelava tant,
perquè no m’havia adonat
que jo era el blanc.

A blasfemar com cal!

Buscant, buscant he trobat un llibre, una troballa! Té més anys que jo i és la canya!
Té quatre seccions: "Sinònims típics catalans sovint oblidats o ignorats" (inclou mots i expressions), "Alguns mots típics catalans no gaire coneguts o poc usats", "Modismes i frases fetes" i "Dites populars". El cert és que de tot aquests grups inclouen una sèrie de paraules que, si les dius, quedes com un senyor, i és que, senyors meus, com el renec català no hi ha res! Us en deixo una mostra perquè pogueu blasfemar blasfèmies com déu mana i en català. Us convido a que n'apadrineu una i us la feu vostra i sobretot que la utilitzeu sempre que pogueu. Això ho va proposar un company i vaig pensar que era una molt bona idea per preservar l'idioma. A reveure galifardeus!

Els renecs:

Aixafa guitarres
Bandarra
Beneit
Bord
Bordegàs
Brètol
Burro
Cagadubtes
Capsigrany
Eixelebrat
Galifardeu
Ganàpia
Meuca
Pallús
Pitof
Poca-vergonya
Somiatruites
Sorrut
Tabalot
Talòs
Tanoca
Toixarrut
Tòtil
Ximple