Passatge 1

Era una noia corrent, normal, del montón, per entendre'ns... Era una noia senzilla que vivia la vida com podia i sent ella mateixa. Havia donat un pas endavant: havia començat la universitat. Tot i el seu caràcter extrovertit, el primer dia va tornar a casa amb la cua entre les cames i no gaire contenta d'aquella "tornada a l'escola". Cares noves, de tota mena, l'envoltaven i se sentia impotent al veure's sola dins aquella múltitud que l'envoltava sense dir-li ni piu, ni tan sols ho intentaven.
Però els dies van anar passant i essent més forta que mai va proposar-se començar la tan esperada "vida social". I així ho va fer: es va acostar a una noia i es va presentar: "Hola", va dir. "Hola", va contestar la noia allí asseguda.
- Com et dius?
- Ana. I tu?
- Beniria.
- D'on ets?, va dir ella.
- De Premià de Mar.
- Jo d'Alellac.
(S'havien avingut)
I com aquesta conversació en va tenir moltes, fins que va arribar el dia del primer sopar universitari, el primer de molts. Tot just donarien pas a les vacances de Pasqua i s'enyorerien molt, sobretot ella, perquè quan estava amb aquella gent se sentia com a casa: podia expressar aquella actitud extrovertida que tan li havia costat fer sortir.
El cert és que el sopar va ser magnífic i el que havia acabar sent una copa van ser diverses gerres de sangria, cerveses varies i pacharans a dojo... L'endemà, amb lingüística com a primer plat del dia, els estudiants van anar a atipar-se d'història de la lingüística del S. XIX. Van passar el dia intentant combatir amb aquelles hores de son que els mancaven.
Ella, que havia dormit, poques hores, però ho havia fet, a la tarda es passejava pels carrers de la seva ciutat amb un somriure d'orella a orella tot recordant la vetllada de la nit anterior: era feliç.