Els viatges diaris amb tren s'han tornat tan monòtons que hi ha dies que ni me n'adono que ja sóc a Badalona; altres dies, però, se'm fan llaaaaargs i em dedico, bàsicament, a fer feina i observar la gent. De la feina te n'acabes cansant, així que em passo més temps mirant a la gent del meu voltant: hi ha els que dormen, els que també fan feina i van amb papers, els que llegeixen, els que miren per la finestra, els que van drets, els que baixen, els que pujen...
Tothom està per lo seu i la companyonia queda oblidada en algun racó del seu cor. I és que durant tot aquest temps me n'he adonat que som esclaus del temps, de la feina i amants incondicionats de la trista monotonia de la vida. La gent va adormida cap a Barcelona, amargada, cansada i potser amb un chute de cafeïna des de les 6 del matí. Són màquines humanes i van tan automatitzades que no crec ni que escoltin la veu que anuncia les parades: "Propera parada: eternitat" ni se n'adonarien, però... qui pogués anar a l'eternitat!
Bé, el cert és que a partir de Mataró (i fins i tot a partir de Llavaneres) la gent, generalment, va dreta fins a Barcelona; avui, però, el tren anava més buit que de costum i a Vilassar ha pujat un home i ha anat directament a asseure's a un seient i en comptes d'alegrar-se'n ha deixat el mateix front arrugat que tenia quan ha pujat. El que deia... uns amargats. Com pot ser que no siguin capaços de somriure i viure la vida feliçment?
L'únic que espero és no convertir-me mai en una morta en vida com tots aquests.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada