La casa dels miralls

Jo visc a la casa dels miralls

on et veus mastegar,

on et veus caminar

i també hi veus badalls

sobre els miralls.

Vergonyós, molt vergonyós!

Després de molts dies sense trobar res que m'inspires prou com per merèixer una entrada al meu blog per fi ha arribat el dia, i el que m'ha motivat a escriure han estat els resultats de les eleccions d'enguany.

Avui a Catalunya hi havia eleccions. Els col·legis electorals han obert les seves portes a les 9:00 del matí i s'esperava un dia amb una participació de més del 50% que ha superat totes les expectatives que s'esperaven segons les enquestes.

Feia una setmana que els catalans estàvem empassant-nos propaganda electoral per un tub. Cada dos per tres hi havia els cony d'anuncis electorals, cadascun enganyant-nos d'una manera diferent, cadascun gastant-se diners de maneres diferents. Mica en mica s'anava acostant el 28N i, no ens enganyem, en podíem preveure alguns resultats, però tot i així encara no me'ls crec.

Avui el poble català ha parlat clar i ha deixat palesa la seva voluntat de país convergent i ha dit prou al Tripartit. Avui l'esquerra s'ha dividit (massa) i ha donat pas a un Partit Popular que venia amb empenta.

Segueixo el programa que dóna TV3 (com no presentat per en Cuní) i em miro els colors que representen els partits i no m'agraden, i el que menys m'agrada és el seu ordre. Em fa vergonya, em fa vergonya veure com el Partit Popular ha superat Esquerra i els Verds amb 8 escons de diferència i com Reagrupament no n'ha obtingut ni un.

El que no entenc és com a Catalunya hi poden haver partits d'ultradreta i que la gent els voti, el que no entenc és com tenen la decència de deixar existir una partit anomenat "La Falange", o com deixen que partits amb candidatura a la presidència de Catalunya (de CATALUNYA senyors!) s'expressin en castellà, com tampoc entendré mai com encara, després de tantes eleccions, retallades i sentències, els seguim el rotllo a tota aquesta colla de corruptes que es posen darrere una màscara i enganyen el poble català davant mateix del seus nassos mentre deixen anar idioteses i mentides!

Avui estic cabrejada amb la política, avui estic cabrejada amb Catalunya i amb els catalans. No hem complert com a catalans, i tot això entre victòries i derrotes històriques, segons diuen.

Avui ha estat una mala nit pels partits de Companys i de Macià. I tot mentre els mitjans de comunicació van condemnant les pèrdues d'escons dels partits del Tripartit...

Catalans, ens ho hem de fer mirar! Això ha sobrepassat els límits! Em nego rotundament a veure la meva Catalunya tenyida de blau pepero! Estan cardant el que volen amb nosaltres! Jo dic PROU!

Una vaga, dues visions

Aquest matí Barcelona s'ha llevat nerviosa: sabia que tenia un dia molt llarg per endavant i tot just es començava a llevar.

El dia ha començat amb les primeres accions: hem tallat les Rondes perquè ningú pogués avançar. Siguem francs: una vaga és una vaga i si es fa, o la fem tots o millor no les convoquem, així que com que ha estat convocada fem el que s'ha de fer: VAGA, ningú a la feina!

Després d'això, cap al centre faltava gent! Les manis organitzades ja estaven començant a bullir, la gent n'està farta i volíem deixar-ho clar. Tots: dones, homes, joves, nens, famílies, manifestants en general hem començat la manifestació amb les nostres pancartes, xiulets, crits, mans... ens anàvem a manifestar amb cos i ànima perquè ja n'estem tips, n'estem tips d'haver d'estar pagant la crisi als rics, que hi hagi gent que ho passa tan i tan malament des de fa tant temps. Necessitem una reforma laboral ja! i nosaltres ho hem anat a demanar com déu mana!

Els bancs, les botigues, i demés s'han adonat de la nostra presència, ens hem fet sentir i la gent ha tancat comerços però la policia ja ens estava esperant, com sempre, armada. I, com no, s'han posats nerviosos per no deixar-nos avançar i han començat a carregar contra tots. Resultat: gent amb punts al cap, gent amb celles obertes, blaus per tot el cos...

Llavors ens diuen violents! És que no en van tenir prou amb les crítiques de fa dos anys amb les manifestacions contra el Pla de Bolonya?

Aquest matí Barcelona s'ha llevat nerviosa: sabia que tenia un dia molt llarg per endavant i tot just es començava a llevar.

He sortit de casa ben d'hora al matí, com sempre, per anar a treballar, perquè no estic massa d'acord amb la decisió dels sindicats i he decidit anar a la feina.

Quan estava a punt d'entrar a Barcelona m'he trobat el primer merder: hi havia una línia de rodes en flames tallant la Ronda i impedia la circulació.

Jo, que normalment sóc una persona temperada i no m'enfado per a res, m'he emprenyat. M'he emprenyat perquè no hi ha dret! Jo trobo molt bé que la gent faci vaga, però cadascú és lliure de fer el que vulgui i la gent fa el que creu. Evidentment no estic d'acord amb la situació laboral en què ens trobem, ni tampoc amb les retallades que s'estan fent des del govern, però anar a treballar ha estat la meva decisió, i no ho he pogut fer.

Em sembla fantàstic que la gent es manifesti, però no amb violència, ni putejant el personal, tant els costa?

I com sempre els piquets l'han hagut de liar per Barcelona, perquè no només han tallat les Rondes, han tirat pintura, han incendiat contenidors, escombraries i fins i tot un cotxe de la policia! Això és civisme? A on anirem a parar?

I jo em pregunto, quan ens posarem d'acord?

Instant #1

Era una nit d'estiu i eren molt lluny de casa. Gairebé tothom dormia però ells encara tenien esma per entonar alguna cosa d'un grup menorquí amb la guitarra que feia tants anys que els acompanyava. Ell es pensava que estava sol i ella se'l mirava des d'un caminet estant, mig amagada entre els arbustos dels marges i amb les cames arronsades. El ventijol li feia ballar alguns cabells que no havien estat prou pentinats i de tant en tant li feia fer un petit tremolor.
Se'l mirava amb ulls de mel, com si aquella cançó l'hagués embruixat amb cadascun del seus acords. Se'l mirava amb desig, perquè d'alguna manera la cridava però no sabia com respondre-li. Se'l mirava enamorada perquè feia temps que li havia robat el cor, però se n'acabava d'adonar. Se'l mirava tant concentrada que els ulls li llagrimejaven perquè era incapaç de tancar-los.
Les dues veus cantaven al mateix ritme, però ella ho feia en un to de veu tant feble que no era capaç de sentir-la. L'únic que proporcionava una mica de llum era una bombeta mal instal·lada i la lluna més gran que mai havia vist i ell era al centre.
Escoltant-lo no té por de somiar, i somia. Somia que aquell vespre viatgen sobre un cavall alat cap a racons inexplicables i que a la matinada l'estima, li dóna fruit i se la menja a besades...

Passatge meravellós I

"T'has de tallar els cabells", va dir el Barreter. S'havia estat mirant l'Alícia durant una estona amb gran curiositat, i això va ser el primer que li va dir.
"Hauries d'aprendre a no fer observacions personals", va dir l'Alícia amb una certa severitat: "és de mala educació".
El Barreter va obrir els ulls com taronges després d'haver sentit això; però l'única cosa que va dir va ser: "¿Per què un corb s'assembla a un escriptori?"
"Mira, ara sí que ens divertirem una mica!", va pensar l'Alícia. "M'agrada que hagin començat a dir endevinalles." I va afegir-hi en veu alta: "Em sembla que, aquesta, la puc endevinar."
"¿Vols dir que et penses que pots trobar la resposta adequada?", va dir la Llebre de Març.
"Exactament", va dir l'Alícia.
"Doncs, aleshores, hauries de dir el que penses", va continuar la Llebre de Març.
"Ja ho faig", va replicar l'Alícia al moment. "Almenys... Almenys penso el que diré, que vol dir el mateix, ¿no?"
"De cap manera!", va dir el Barreter. "Amb el mateix argument podries dir que "Veig el que menjo" és el mateix que dir "Menjo el que veig"!"
"I igualment podries dir", va afegir la Llebre de Març "que "M'agrada el que em donen" és el mateix que dir "Em donen el que m'agrada"!"
"I igualment podries dir", va afegir el Liró que semblava parlar quan dormia, "que "Respiro quan dormo" és el mateix que dir "Dormo quan respiro"!"
"En el teu cas, sí que vol dir el mateix" va dir el Barreter, i aquí es va acabar la conversa, i el grup es va estar en silenci durant un minut, mentre l'Alícia anava pensant tot el que podia recordar sobre corbs i escriptoris, que no era pas gaire.

Perquè jo ho vull

Vull escriure, em deia. Vull escriure com abans. Fer que les paraules passin del cap als dits i dels dits al teclat i del teclat a la pantalla i de la pantalla al meus ulls i dels ulls a la imaginació i tornem a començar.
Vull escriure. Vull escriure allò que vull, allò que em plagui, allò que em passi, allò que m'imagini, allò màgic, allò trist... Escriure i descriure allò que em passa pel cap. Fer-ho ràpid, sense pensar i que la roda que segueixen les paraules vagi ràpida, perquè vull escriure.
Vull escriure i vull escriure molt, perquè escriure em relaxa, m'agrada... i si em deia que volia escriure jo escrivia, escrivia molt.
És tard, però vull escriure, en tinc ganes. Les paraules corren molt ràpid per la pantalla, m'equivoco, i rectifico, i escric, i les paraules corren, sense parar.
No penso, però escric, i escric sense pensar. I creo, i escric, i corro, i és tan tard que tothom dorm. Només sento el tecleig feréstec dels meus dits, i només veig les paraules que escric, perquè escric, i molt depressa.
I ja he escrit, perquè m'ho deia, i perquè m'agrada, i perqué sí, i perquè vull, sobretot perquè jo vull.

Carner ja ho sabia...

Destins
Els dos amants (la nit
és lleu) s'han adormit.
I aixeca, el déu Infant, un llum, i els veu formosos.
Té dos presents, l'Amor, dintre la mà confosos.
¿Per qui serà el Dolor? ¿Per qui serà l'Oblit?

Em va tocar el Dolor i vaig imposar l'Oblit, això explica el gran buit que tinc al pit...

Estels del Sud

He arribat després de passar una setmana diferent a terres molt llunyanes de casa meva. Han estat uns dies molt intensos, cansats, llargs i memorables.
Els Estels del Sud és una travessa que té lloc al Massís dels Ports. Passa per Paüls, Arnes, Beseit, el refugi de la Font Ferrera i el refugi de Caro. Pots començar-la des d'on vulguis i com que és un circuit tancat acabes on vas començar. Està pensada per fer-la en cinc jornades i fer nit a cadascun dels llocs que he citat abans.
Cada dia t'envolta un paisatge diferent mentre vas fent camí i esperes arribar al poble per decidir on dormiràs i què menjaràs.
Aquests dies he recordat què era sortir amb la motxilla a caminar. Sentir el seu pes sobre les teves espatlles i com l'alè et va marcant el pas. Recordar com les pujades fan que t'aïllis i sigui tu sol qui avança i com les baixades t'uneixen de nou al grup. Veure que fer una suadeta val la pena quan t'adones que t'envolta un país que amb prou feines has explorat i et deixa amb un pam de nas davant les seves belleses que s'extenen fins on la vista no arriba i et fan sentir tan agraït que fa que vulguis tornar a gaudir d'aquesta sensació tan agradable.
Gràcies per acompanyar-m'hi Sebas.
Ara m'esperen un grapat de dies de recuperació, però animo a tothom a fer-la perquè paga la pena!

Xocolata desfeta

Com cada primer dijous de mes, un jove va a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Una noia l'espera i, al crit de "Jo també sóc de Cassà de la Selva", li clava un ganivet. Aquesta escena serveix a Joan-Lluís Lluís per donar forma al seus Exercicis d'estil particulars. Explica la mateixa història de 123 maneres diferents. Us en deixo alguns exemples. (Xocolata desfeta, Joan-Lluís Lluís)


Relat

Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerra. Va cridar: "Jo també sóc de Cassà de la Selva!" i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me'l a la panxa. Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital. Prop meu, un policia d'uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Somreia, mentre us apunyalava?".

Al·literació

Jo, els dijous de gener vaig a glopejar caldejats beuratges a la granja Petritjol. Aquell jorn vaig haver de junyir-me a la llotja de parapluges, ja que una jove no gens jovial em bloquejava. Era joliua, amb pelatge d'atzabeja i un penjoll al nas. Va jactar, ferotgement: "M'origino entre Girona i Platja d'Aro", i jo tan gentil no vaig poder respostejar; va fer sorgir un alfange de la barjola i va gesticular cap el meu fetge. Vaig emergir dos jorns més tard, jaient al jaç. Al meu jóc em sotjava un vigilant, amb gec i gipó de jerarquia. Desitjava jutjar si la gojada estava jocosa mentre m'ajusticiava.

Bascofília

Kom kada primer dijous de mes, anava a prendre un kalimotxo a Petritxol per deskansar d'allò ke per a uns havia estat una korrika i per a d'altres una kale borroka, però no vaig poder anar més lluny de la botiga de boines impermebales del número set, ja ke una lamina em va aturar, amb l'aire malhumorat d'un abertzale un 12 d'oktubre o un 14 de juliol. Era forza bonika, però, duia els kabells llargs i negres ke no dissimulaven el dibuix (una vaka somrient amb una arrakada al musell) de la seva samarreta Kukuzumusu. Em va kridar: "Gora Kaza Zelvoak!", i sense deixar-me temps de dir ni bai ni ez, va treure les obres kompletes de Bernardo Atxaga de la seva motxilla i me les va obabakoar pel kap. Em vaig despertar dos dies més tard, a l'Euskal Etxea de la kantonada. Prop meu, un ofizial de l'ertzaintza semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Cantava Sarri Sarri mentre t'euskalherriava?".


Com heu pogut comprovar aquest llibre és un clar exemple de la riquesa lingüística del català. Recomanat als amants dels jocs de paraules, als lletraferits i als parlants a peu d'obra que gaudeixen, custodien i conreen la nostra llengua.

Comptat i debatut

Malaurat país de botiguers que trau la llengua subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta. País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència, som hereus irresponsables i curts de mires. País que fuig de la lectura no sigui cosa que les lletres inspiren la revolta racional, i nacional, que necessita. País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat. País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya... País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica, país de l’enveja i l'autoodi que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera. País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari, país de la vacuïtat, de la ortodòxia i el discurs unívoc, retrohomenatge als prejudicis com a dogma de fe. País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i la ostentació! País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai, país de putes, lladres i capellans, especuladors de proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu...

Pau Alabajos

http://www.myspace.com/paualabajos

Aiiiiiiiiiiiix que això s'acaba!

Quan estic a punt de posar punt i final a una gran etapa de la meva vida, l'analitzo des de fora i me la miro nostàlgica perduda perquè no puc fer res per aturar el temps i fer que aquesta formació sigui eterna.

Puc reviure aquell primer dia cada vegada que acluco els ulls, i ho torno a sentir tot... torno a sentir aquells nervis que em regiraven la panxa només de provar d'imaginar-me els meus companys; sento altra vegada la sensació d'inseguretat que provoca la solitud enmig d'una multitud; sento el fred gironí de novembre que em feia posar la pell de gallina cada cop que bufava i em fregava el bescoll; torno a veure fulards de mil colors, somriures, abraçades i moltes cares noves.

Totes aquestes imatges van anar prenent una forma diferent. A mesura que passaven les FoCas la solitud s'anava atenuant i el fred s'anava convertint en el caliu més agradable del món al costat d'una guitarra i una llar de foc, però ai! aquells nervis no hi ha qui els pari... que va! Encara és l'hora que tinc nervis, i espero, com una criatura la nit de reis, que arribi l'última FoCa. L'espero en part contenta i en part trista, per una banda vull tornar a veure tots els meus companys i viure aquest últim cap de setmana com mai he viscut els altres, però també m'ho miro amb ulls objectius i veig que ja cal que l'aprofiti bé, perquè poques vegades més tornarem a estar tots junts.
Però, al cap i a la fi, me n'alegro i en general la valoració és positiva. M'ha encantat ser focaire i ho repetiria milers de vegades, però amb una condició: que sempre fos amb vosaltres, perquè no seria ni la meitat d'emocionant que ho ha estat aquesta!

L'aventura de la vida ens ha brindat un altre dels seus episodis meravellosos. Vivim-lo doncs, ara que encara podem!

VISCA SANT VELL! VISC A SANT VELL!

Neva a Barcelona, neva a Catalunya!

Doncs sí, ahir dilluns 8 de març del 2010 va nevar un cop més al nostre país però aquesta vegada ho va fer a indrets on no és comú rebre aquesta cara del temps.

Feia fred però Barcelona es movia al seu ritme, potser una mica alentit a causa del mal temps que feia, però anava bategant. Els comerços eren oberts, el trànsit anava carregat com de costum i la RENFE duia retards, per variar...

Aquest és el panorama que es va anar veien durant tot el matí. Cap allà les 11, però, la pluja que havia anat humitejant el terra es va tornar aiguaneu, aquell tipus de neu que no qualla però és bonica de veure. Això va fer-nos mirar per la finestra uns instants. I mica en mica aquesta aiguaneu es va tornar neu i va anar enfarinant la ciutat a mesura que passava la tarda.

Aquesta nevada va fer que ens tornéssim petits, va fer-nos tornar al Nadal i ens va fer sentir una mica més feliços, una felicitat que en aquests temps molta gent va agrair. La duresa de la crisi havia castigat el Nadal i va castigant cada mes que passa i la nevada ens va fer oblidar-la per uns instants.

Però aquesta nevada no només ha portat flors i violes... com bé diu ma mare: "la neu és molt bonica però porta molts problemes", i ahir els va portar de valent. Barcelona, com no, va tornar a ser el centre de tot, el melic del món com es pensa que és. La comtal es va posar cames amunt per tres dits de neu que van caure...

En fi... alguns diuen que va ser històric, d'altres que va ser màgic i jo... simplement ho vaig viure.

Dolça tarda de formació...

Els càntics es barregen: sento els ocells i els escoltes entonant cançons (pràcticament universals de l'escoltisme, si més no del català). El verd m'envolta i el sol m'enlluerna descarat, com és ell a vegades, i em protegeix del fred que em va envoltant.
Les olors a sorra, herba, alzina... es mesclen i em fan inspirar benestar, que fa que assaboregi el berenar del cau, que tantes vegades he menjat (galetes de xocolata), d'una manera diferent. Avui, no sé perquè però tenen un gust especial, més dolces, no sé, menys remollides.
Per fi, després d'uns quants dies de pluja el sol ens ve a saludar i es deixa veure una mica. A l'hora que és ja comença a fer el mandra i s'està amagant darrera les muntanyes que ens envolten per l'oest.
El vent fa moure les flors i els petits arbustos que em queden al costat, no em fa agafar fred i a la seva manera vol fer moure les dèbils plantes i fer-les oblidar per un instant la seva condició immòbil, mentre el sol va marxant mica en mica, per deixar pas a l'elegant lluna, que es vestirà de nit i s'engalanarà d'estelles.

Gràcies per inspirar-me focaires.

Viatge amb autobús

Vaig amb bus i veig vianants, que caminen per anar a algun lloc que jo no sé. N'hi ha molts. Veig estils, edats, nacionalitats... tots diferents. Presses, passejades... Hi ha gent aturada esperant el verd del semàfor que els ajudarà a creuar amb seguretat el carrer carregat de trànsit - bastant comú aquí a la comtal. Van sols o acompanyats. N'hi ha d'enamorats. N'hi ha que compren. N'hi ha que escolten música. Alguns porten coses, van carregats, d'altres... no res. Alguns corren i d'altres simplement caminen tot passejant. I jo tanco la llibreta perquè ja he arribat a la meva parada.
Així són els vianants de Barcelona, la millor botiga del món, que diuen...

Filo-logia

Amb aquesta frase de Saussure enceto l'any blocairae:

"El llenguatge, en qualsevol moment de la seva existència, es presenta com una organització, com un sistema o estructura: els elements lingüístics no tenen cap significació independentment de la seva relació amb el tot."

La filologia és l'estudi dels textos i de les llengües antigues i modernes. El terme originalment significa amor -en grec, filo- d'aprendre i literatura -en grec, logia. El terme Filologia descriu també l'estudi d'una llengua juntament amb la seva literatura i els seus contextos històrics i culturals, els quals són indispensables per a una comprensió dels treballs literaris i altres textos culturals significatius. La filologia abarca l'estudi de la gramàtica, la retòrica, la història o la interpretació d'autors, així com les tradicions crítiques associades a una determinada llengua.

Avui en dia, la filologia tendeix a referir-se als estudis acadèmics associats a un idioma, agrupant àrees com la fonètica, la morfosintaxi, la dialectologia, la lingüística històrica, etc. en la part de llengua i els diversos períodes de la literatura corresponent. A la Universitat de Barcelona un petit grup de filòlegs catalans va completant mica en mica la seva formació. Els va unir la filologia i ara ja són un grup, inseparable...