09 de febrer 2012

Liberquè, egaliqui, fraterniquan?

Sovint, sentiments com l'alegria, la tristesa, la melangia o la por ens porten a escriure coses que en la nostra vida quotidiana reprimim per no saber expressar als altres, per no trobar la manera. No sabria com definir el sentiment que m'ha portat a escriure això avui però de ben segur que és una barreja d'impotència, ràbia, incomprensió i enyorança.

Porto molts mesos fora de casa i encara no havia trobat la via per canalitzar tot el que sentia (tret del dietari, és clar!). Trobava a faltar plantar-me davant l'ordinador i començar a teclejar pensaments espontanis i reorganitzar-los després.

El fet és que diumenge passat va nevar a Tolosa. Vam arribar a les set de la tarda amb el cotxe i ens vam trobar la Ville rose enfarinada de dalt a baix. Les temperatures havien baixat molt a causa de l'onada d'aire fred siberià i això sumat al mal temps va esdevenir una gran nevada. Es veu que va estar tot el dia nevant i la neu havia quallat força, les conseqüències han estat devastadores:

Dia 1, dilluns: el gran fred i els centímetres i centímetres de neu que cobrien la ciutat van impedir l'obertura de l'Université de Toulouse II le Mirail. Les canonades de la calefacció havien patit algun problema i no funcionava.

Dia 2, dimarts: sense veure l'anunci de la pàgina web de la Universitat, penjat a les 7:40h, vaig agafar el metro de bon matí per anar a fer l'única classe que tenia. En arribar em vaig trobar la grata sorpresa que la Universitat estava tancada i no deixaven entrar ningú. Hem de sumar el fet que ningú sabia quan s'obriria de nou.

Dia 3, dimecres: la previsió era que hi hauria una obertura a les 13:30h. I UNA MERDA! Els tècnics no havien estat capaços d'arreglar l'avaria en tota la nit.

Dia 4, dijous, avui: reobertura prevista a les 8:30h, després a les 13:30h i a les 17h de la tarda han dit que demà divendres a les 8:00h en principi ha d'obrir-se amb normalitat.

No sé, això és un joc d'ous! Per coses com aquesta França m'ha decebut en molts sentits. Vaig arribar amb una il·lusió boja de descobrir aquest país i he vist que com més coses conec menys contenta estic. Com poden ser tan ineptes? D'acord, una ciutat pot no estar preparada per una nevada tan gran, però cal que tot un barri estigui quasi una setmana sense calefacció? Cal que una universitat estigui tancada una setmana? Per què es vanaglorien de ser un país tan gran si en educació i sanitat estan pitjors que casa nostra? I això és només la punta de l'iceberg.

07 de desembre 2011

Dans le lit, le baiser

"Fer-se un petó no és el mateix que petonejar-se. El petó primer és un gest fundacional. El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben. No són els que es fan a petició dels convidats a la boda. A vegades el petó extraordinari és el petó desconegut en el moment del comiat. A vegades es posa damunt l'espatlla com una papallona o com un d'aquests famosos gripaus que acaben convertint-se en prínceps. Són vibracions que potser es resolen en elles mateixes, però que deixen una empremta al cor semblant a la que els aviadors de guerra marquen amb els seus avions.
De petons mai no n'anem sobrats. Però entre la bijuteria i la joieria, la memòria dels petons sap perfectament el que hi ha."

Joan Barril, Sobre l'amor

10 de novembre 2011

Un étrange voyage


El dia era gris i la tristor que li provocava l'encert del meteoròleg s'accentuava amb el fet que ell no hi era.
El tren no anava gaire ràpid i s'havia embadalit amb les fustes de la via del costat que passaven monòtonament una rera l'altra. El tren va augmentar la velocitat, ja no podia seguir-les, va haver d'aixecar la mirada i va anar veient arbres, cases, vinyes sembrades matemàticament que creaven llargues fileres de ceps, cotxes, camins, molins... El tren no trontollejava gens, si ho feia era imperceptible. Un home d'aspecte tranquil, de mitjana edat seia a pocs seients davant d'ella. Semblava fascinat amb el paisatge, tenyit de colors de tardor. A part d'ells dos no hi havia ningú més al vagó. I amb tot ja havia arribat a la primera parada: Bram.
Escrivia coses en tros de paper que havia trobat dins un llibre que duia a la bossa. Escrivia foteses i ho feia amb un bolígraf de propaganda que li havien donat feia dos mesos, quan va arribar a França. Al costat de la llista de la compra potser hi havia el començament d'una de les seves millors creacions.
El tren estava aturat a Villefrage però amb un copet sec va reprendre la marxa. El paisatge es repetia una i una altra vegada com el ritme d'un vals: un-dos-tres, un-dos-tres, un-dos-tres...
Podia ser que la narració d'un viatge en tren es convertís en l'inici d'una novel·la?
La vista no podia arribar a l'horitzó i es perdia entre els camps sembrats matemàticament. L'home d'aspecte tranquil, de mitjana edat, va posar-se dret. El tren estava en marxa i anava passant arbres de colors de tardor a ritme de vals. Ella va aixecar la mirada i se'l va quedar mirant.

07 d’abril 2011

Vicent Andrés Estellés

Una cloenda a la valenciana magnífica. Literatura i compromís.

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.
Que jo me muir d'amor per tu

Vicent Andrés i Estellés

29 de març 2011

Maten, algunes noves

Avui les noves porten males
que l'angoixa se'm remou,
i em tortura
i m'esprem.
No he estat jo la de les noves,
no he estat jo la vencedora,
i això em tortura
i m'esprem.
Moro, moro d'enveja
(cosa dolenta!)
i ai! moro d'enveja
només d'escoltar
que avui les noves porten males.
Amor, per què l'exaltes?
No veus que et parlo?
Amor, per què no em parles?
No veus que em moro?
Per què l'exaltes?
Que jo em moro, amor,
em moro d'escoltar
aquestes males noves
que no deixes d'anunciar.

08 de març 2011

Avui, el dia de la dona.

Avui un petit homenatge a una dona:

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria Mercè Marçal

04 de març 2011

La crême de la crême...

Avui, tornant cap a casa amb la meravellosa RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles), he pogut veure amb els meus propis ulls una escena que em descrivia perfectament el determinisme i el concepte d'arquetipus. Han estat 15 minuts molt intensos: no sabia cap a on mirar, si riure o plorar... però bé, us ho descriuré detalladament, tal i com ha passat:

He agafat el tren a la plaça Catalunya de Barcelona amb una bona amiga i, per sort nostra, ens hem pogut asseure (difícil a algunes hores del dia). El tren ha arribat puntual (entenem el concepte "puntual" com la RENFE ho fa) i hem començat el viatge. El cas és que a la parada d'Arc de Triomf han pujat dues noies i un noi amb una nena que no devia tenir més de 5 anys. Ell passava una mica desapercebut, portava una gorra de la qual li sortia una trena fina i feia una mica de cara de mala hòstia. La nena tenia caràcter i estava rebotada i no volia calçar-se, vestia un xandall de colors normalment associats a les nenes i una cua fina li recollia els cabells mal pentinats. Les dues noies eren tota una altra cosa... han estat elles qui m'han mostrat l'arquetipus de "princesa de barrio": deixades, cridaneres, malcarades, mal educades, sense gust però sobretot bastes. Vestien robes alguna talla més petita de la que realment haurien d'usar, anaven pintades amb un mal gust que espantaven i el somriure d'una semblava un formatge suís. Aquelles dues noies m'han deixat, a mi i a la resta del vagó, parada, es comportaven com si anessin soles al tren, de manera que s'han posat a pentinar-se allà al mig i a comunicar-se cridant com si res! La nena, que ha quedat castigada al carro sense poder-se moure a causa del seu caràcter, s'ho mirava. Potser ha estat la seva innocència però aleshores m'ha fet pena i des del meu seient estant he comprès que ella estava destinada a ser com elles (la tata y la mama): era pur determinisme! Tal i com el d'Oller i la seva "bogeria"...
Com pots tractar una nena de menys de 5 anys de "gitana" o de "guarra" i, el que és pitjor, dir-li-ho a la cara?! Val la pena tenir fills per criar-los així? És bo que aquesta escòria es reprodueixi com ho està fent? Total pá qué? Si no aporten res a la societat... Però, és clar, què has d'esperar d'una persona que es refereix a unes sabates de taló alt com a "andamios"? La crême de la crême...

Sóc d'aquelles persones que es posen les mans al cap quan veu la programació de Telecinco o Antena3 i no entenc com deixen emetre programes tan cutres però tampoc sé el percentatge de gent d'aquesta mena està poblant casa meva, potser els surt a compte i l'audiència és bona, així que no diré res més, només em limitaré a lamentar-me posant-me les mans al cap...