Parfum exotique

Quand, les deux yeux fermés, en un soir chaud d'automme,
je respire l'odeur de ton sein chaleureux,
je vois se dérouler des rivages heureux
qu'éblouissent les feux d'un soleil monotone;

Une île paresseuse où la nature donne
des arbres singuliers et des fruits savoureux
des hommes dont le corps est ince et vigoureux
et des femmes dont l'oeil par sa franchise étonne.

Guidé par ton odeur vers de charmants climats,
je vois un port rempli de voiles et de mâts
encor tout fatigués par la vague marine,

Pendant que le parfum des verts tamariniers,
qui circule dans l'air et m'enfe la narine,
se mêle dans mon âme au chant des mariniers.


Charles Baudelaire.

Constantment en moviment

Em poso còmode al seient sense cap altre distracció que mirar per la finestra. El tren reprèn la seva marxa, pesada i infinita. Veig passar muntanyes, una darrera l'altre, en fila, entapissades de verd. Ràpides, fugaces, com una pel·lícula, les imatges de la finestra m’hipnotitzen. La vida passa sense aturar-se com la finestra del tren. Els núvols desapareixen pel marc de la finestra, com si no haguessin estat mai enquadrats. El vent arremolina l’herba, que dansa al compàs del tren. Tanco els ulls un segon, els torno a obrir i una nova vista apareix, precipitada i volàtil. No pot parar. Dura un instant i s’esvaeix. El món viatja tan ràpid com el paisatge des del tren. De cop una veu anuncia un nou destí i el tren frena el seu monòton trontolleig. Les imatges fugaces es converteixen en una foto fixa. No és el camp el que es mou, ni l’herba, ni les pedres, jo sóc qui es mou, de pressa, assentada al tren, a la barra d’un bar o al saló de casa. Constantment en moviment, sense possibilitat de respiració, tan accelerada a vegades que la meva pròpia inèrcia em fa creure que tot gira al compàs que li marco. Però no és així, com a la finestra del tren, és una pura il·lusió. Els rius, la nit o el sol resten quiets, tant, que la velocitat m’impedeix apreciar-ho.

Wa yeah! Antònia Font

Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant es cafè i sa galleta
quan dius tu podries ser meu
que sexy que dolça i que freda, oh yeah!

Sa zebra que passa un semàfor
i com se desmonta un videt
cosmètics i margaret astor
ja sé com s´escriu juliette
jo cant sa rosa i es cactus
i moltes més coses també
un llapis d'Ikea, un pistatxo, oh yeah!

Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

Jo cant sa lluna i s´estrella
sa jungla i es bosc animat
es tren, es vaixell, s´avioneta
i es teu submarí aquí aparcat
jo cant sa fruita vermella
i quan acabi riuré
galapots, nenúfars, princeses, oh yeah!

Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

Que divertit lo que escric quan estic avorrit
per exemple es teu cos, es jersei destenyit
es carrer blanc de sol, es meu cos adamunt
per exemple es teu llit de penombra i llençols
amb es termo espenyat
per exemple dormits...

Perquè aquesta cançó em recorda a algú, perquè és la nostra cançó. Et trobaré a faltar aquestes vacances!

Pixies, éssers d'aire i terra amants de l'aigua

Passejava pels camins més humits del bosc amb l'esperança de poder reflexionar sobre la vida: on anava, què volia... No era un dels millors dies que havia passat fins ara però el fet d'estar envoltat de tota aquella colla d'arbres, arbustos, bassals i demés ja li semblava bé; aquella olor a terra mullada li portava records, molts records.
Tot d'una va veure que s'obria un petit caminet que entrava a una zona profunda del bosc, eren poc més de les quatre de la tarda i era conscient que al cap de poca estona es començaria a fer fosc i hauria de tornar a casa, però tot i això, hi va entrar.
El camí deixava d'estar marcat i només feia que apartar branques i matolls del seu pas. De fet li era igual que no hi hagués camí, aquell indret li havia cridat l'atenció. Va seguir obrint-se pas durant uns vint minuts ben bons i, de cop i volta, apartant l'últim matoll es va trobar en uns aiguamolls. Es començava a fer fosc però havia d'investigar aquell lloc. De segur que eren els millors aiguamolls de la comarca.
Era allí d'empeus, sol, i li va donar la sensació que uns ulls l'estaven mirant, i efectivament algú l'estava observant. Es va girar de cop però no hi va veure ningú. Decebut, va decidir baixar cap avall on hi havia els bassals. Cada passa que donava feia sentir tot el fangueix que tenia als peus. Cada cop era més fosc, però el noi no pensava en tornar a casa, aquell lloc l'havia atret per alguna cosa i volia saber per què.
Els aiguamolls estaven envoltats d'arbres molt alts amb les copes molt frondoses, eren com una muralla per aquell recinte, eren com guardians i semblava que tinguéssin vida pròpia...Ell allà era un foraster. Aquell lloc no tenia indicis que hi hagués estat cap altra persona.
Estava cansat. Gairebé s'havia post el sol i no havia trobat res, tret d'un gripau raucant sobre una roca en mig d'un dels aiguamolls. De sobte va veure una llum movent-se a l'altra banda d'on era ell. Se la va queda mirant i, de cop, en va aparèixer una altra, i una altra, i una altra, fins a deu llums! Per tot el cos l'envoltava un sentiment de por i fascinació, no sentia res, estava tant envadalit que no se n'havia adonat que les arrels de l'arbre que tenia darrera eren apunt d'aferrar-lo, s'havien anat movent lentament, però el noi es va aixecar ràpid a mirar què eren aquelles llums que voleiaven al fons. i l'arbre va enterrar altra vegada les arrels. Caminava cuidadosament, sense fer soroll, cap allà i, quan se'n van adonar, les llums van fugir de seguida. En arribar on eren les llums li va semblar que hi havia alguna cosa al terra. Es va ajupir a poc a poc i va veure ni més ni menys que un pixie! No feia més d'un pam i portava un gorret amb punxa. Tenia les ales esteses i mullades, per tant no podia volar. Era viu, perquè el sentia respirar però quan va ser apunt de llevar-lo d'allà, el terra va obrir-se sota seu, com per art de màgia, i va caure a les profunditats més profundes del bosc, on l'home encara no ha arribat mai, o això creia...

El que va marcar un abans i un després

Com una espelma es va apagant, mica en mica, després d'un fort cop que el va deixar tan i tan feble... Cau com una ploma a l'aire que balla al ritme del vent que la bufa tènuament i que no la duu enlloc, sols la fa baixar de mica en mica, per després tenir un plàcid fregament amb el terra fred d'un hivern per arribar. I, com la ploma, no pot fer res, sols deixar-se dur pel vent.
Me'l miro i em pregunto perquè he esperat tan en adonar-me del que realment li passava a la feble ploma. Mentrestant va caient, paulatinament, fins al terra humit després d'una pluja d'estiu.
I és llavors quan el recordaré cada cop que senti l'olor de terra mullada.

Tu, el que va ser el meu mestre

tu, el que em va ensenyar tant.

tu, que essent ploma

que pel vent es deixa portar

i sense saber on anar, cau,

cau avall per tocar el terra,

el terra humit després d'un dia de pluja,

com els ulls que mon cos nega

quan li ve el record de la ploma

que mentre cau, agonitzant,

paulatinament, tota duta pel vent

per arribar a sentir la fredor

de la pluja acabada de caure

i així fondre's en ella com un de sol.

Adaptació

Gràcies a dos companys de la facultat m'han entrat moltes ganes de fer-me un blog per poder escriure. Així que queda inaugurat! Aquí teniu el primer text.


Aquella noia de primer curs tenia aquell aire... Arribava d'hora, molt d'hora, obria el seu diari, i feia veure que l'interessava llegir-ne els titulars, però només passava pàgines per acabar trobant el sudoku que l'entretindria els següents deu minuts. Mentrestant escoltava algun grup català que la feia somriure, potser perquè li portava records de feia temps. Feia amics i era llavors quan la vida li brindava una mica de felicitat, sí, era llavors quan veia que era feliç. Ella se'n va adonar després: en aquella facultat els cafès tenien més bon gust, i les estones passaven millor, les parets inspiraven benestar i la vida universitària era magnífica.
Els dies que plou, quan va per agafar el tren, es pregunta sempre el mateix: no sap si la gent corre perquè fa tard o perquè es mulla, i sempre pensa el pitjor: que perdrà el tren. És llavors quan el veu, amb el seu llibre i el capbaix, li fa gràcia mirar-se'l de reüll i, vulguis que no, li anima el dia.