Constantment en moviment

Em poso còmode al seient sense cap altre distracció que mirar per la finestra. El tren reprèn la seva marxa, pesada i infinita. Veig passar muntanyes, una darrera l'altre, en fila, entapissades de verd. Ràpides, fugaces, com una pel·lícula, les imatges de la finestra m’hipnotitzen. La vida passa sense aturar-se com la finestra del tren. Els núvols desapareixen pel marc de la finestra, com si no haguessin estat mai enquadrats. El vent arremolina l’herba, que dansa al compàs del tren. Tanco els ulls un segon, els torno a obrir i una nova vista apareix, precipitada i volàtil. No pot parar. Dura un instant i s’esvaeix. El món viatja tan ràpid com el paisatge des del tren. De cop una veu anuncia un nou destí i el tren frena el seu monòton trontolleig. Les imatges fugaces es converteixen en una foto fixa. No és el camp el que es mou, ni l’herba, ni les pedres, jo sóc qui es mou, de pressa, assentada al tren, a la barra d’un bar o al saló de casa. Constantment en moviment, sense possibilitat de respiració, tan accelerada a vegades que la meva pròpia inèrcia em fa creure que tot gira al compàs que li marco. Però no és així, com a la finestra del tren, és una pura il·lusió. Els rius, la nit o el sol resten quiets, tant, que la velocitat m’impedeix apreciar-ho.