Com una espelma es va apagant, mica en mica, després d'un fort cop que el va deixar tan i tan feble... Cau com una ploma a l'aire que balla al ritme del vent que la bufa tènuament i que no la duu enlloc, sols la fa baixar de mica en mica, per després tenir un plàcid fregament amb el terra fred d'un hivern per arribar. I, com la ploma, no pot fer res, sols deixar-se dur pel vent.Me'l miro i em pregunto perquè he esperat tan en adonar-me del que realment li passava a la feble ploma. Mentrestant va caient, paulatinament, fins al terra humit després d'una pluja d'estiu.
I és llavors quan el recordaré cada cop que senti l'olor de terra mullada.
Tu, el que va ser el meu mestre
tu, el que em va ensenyar tant.
tu, que essent ploma
que pel vent es deixa portar
i sense saber on anar, cau,
cau avall per tocar el terra,
el terra humit després d'un dia de pluja,
com els ulls que mon cos nega
quan li ve el record de la ploma
que mentre cau, agonitzant,
paulatinament, tota duta pel vent
per arribar a sentir la fredor
de la pluja acabada de caure
i així fondre's en ella com un de sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada