Passejava pels camins més humits del bosc amb l'esperança de poder reflexionar sobre la vida: on anava, què volia... No era un dels millors dies que havia passat fins ara però el fet d'estar envoltat de tota aquella colla d'arbres, arbustos, bassals i demés ja li semblava bé; aquella olor a terra mullada li portava records, molts records.
Tot d'una va veure que s'obria un petit caminet que entrava a una zona profunda del bosc, eren poc més de les quatre de la tarda i era conscient que al cap de poca estona es començaria a fer fosc i hauria de tornar a casa, però tot i això, hi va entrar.
El camí deixava d'estar marcat i només feia que apartar branques i matolls del seu pas. De fet li era igual que no hi hagués camí, aquell indret li havia cridat l'atenció. Va seguir obrint-se pas durant uns vint minuts ben bons i, de cop i volta, apartant l'últim matoll es va trobar en uns aiguamolls. Es començava a fer fosc però havia d'investigar aquell lloc. De segur que eren els millors aiguamolls de la comarca.
Era allí d'empeus, sol, i li va donar la sensació que uns ulls l'estaven mirant, i efectivament algú l'estava observant. Es va girar de cop però no hi va veure ningú. Decebut, va decidir baixar cap avall on hi havia els bassals. Cada passa que donava feia sentir tot el fangueix que tenia als peus. Cada cop era més fosc, però el noi no pensava en tornar a casa, aq
uell lloc l'havia atret per alguna cosa i volia saber per què.
Els aiguamolls estaven envoltats d'arbres molt alts amb les copes molt frondoses, eren com una muralla per aquell recinte, eren com guardians i semblava que tinguéssin vida pròpia...Ell allà era un foraster. Aquell lloc no tenia indicis que hi hagués estat cap altra persona.
Estava cansat. Gairebé s'havia post el sol i no havia trobat res, tret d'un gripau raucant sobre una roca en mig d'un dels aiguamolls. De sobte va veure una llum movent-se a l'altra banda d'on era ell. Se la va queda mirant i, de cop, en va aparèixer una altra, i una altra, i una altra, fins a deu llums! Per tot el cos l'envoltava un sentiment de por i fascinació, no sentia res, estava tant envadalit que no se n'havia adonat que les arrels de l'arbre que tenia darrera eren apunt d'aferrar-lo, s'havien anat movent lentament, però el noi es va aixecar ràpid a mirar què eren aquelles llums que voleiaven al fons. i l'arbre va enterrar altra vegada les arrels. Caminava cuidadosament, sense fer soroll, cap allà i, quan se'n van adonar, les llums van fugir de seguida. En arribar on eren les llums li va semblar que hi havia alguna cosa al terra. Es va ajupir a poc a poc i va veure ni més ni menys que un pixie! No feia més d'un pam i portava un gorret amb punxa. Tenia les ales esteses i mullades, per tant no podia volar. Era viu, perquè el sentia respirar però quan va ser apunt de llevar-lo d'allà, el terra va obrir-se sota seu, com per art de màgia, i va caure a les profunditats més profundes del bosc, on l'home encara no ha arribat mai, o això creia...
Tot d'una va veure que s'obria un petit caminet que entrava a una zona profunda del bosc, eren poc més de les quatre de la tarda i era conscient que al cap de poca estona es començaria a fer fosc i hauria de tornar a casa, però tot i això, hi va entrar.
El camí deixava d'estar marcat i només feia que apartar branques i matolls del seu pas. De fet li era igual que no hi hagués camí, aquell indret li havia cridat l'atenció. Va seguir obrint-se pas durant uns vint minuts ben bons i, de cop i volta, apartant l'últim matoll es va trobar en uns aiguamolls. Es començava a fer fosc però havia d'investigar aquell lloc. De segur que eren els millors aiguamolls de la comarca.
Era allí d'empeus, sol, i li va donar la sensació que uns ulls l'estaven mirant, i efectivament algú l'estava observant. Es va girar de cop però no hi va veure ningú. Decebut, va decidir baixar cap avall on hi havia els bassals. Cada passa que donava feia sentir tot el fangueix que tenia als peus. Cada cop era més fosc, però el noi no pensava en tornar a casa, aq
uell lloc l'havia atret per alguna cosa i volia saber per què.Els aiguamolls estaven envoltats d'arbres molt alts amb les copes molt frondoses, eren com una muralla per aquell recinte, eren com guardians i semblava que tinguéssin vida pròpia...Ell allà era un foraster. Aquell lloc no tenia indicis que hi hagués estat cap altra persona.
Estava cansat. Gairebé s'havia post el sol i no havia trobat res, tret d'un gripau raucant sobre una roca en mig d'un dels aiguamolls. De sobte va veure una llum movent-se a l'altra banda d'on era ell. Se la va queda mirant i, de cop, en va aparèixer una altra, i una altra, i una altra, fins a deu llums! Per tot el cos l'envoltava un sentiment de por i fascinació, no sentia res, estava tant envadalit que no se n'havia adonat que les arrels de l'arbre que tenia darrera eren apunt d'aferrar-lo, s'havien anat movent lentament, però el noi es va aixecar ràpid a mirar què eren aquelles llums que voleiaven al fons. i l'arbre va enterrar altra vegada les arrels. Caminava cuidadosament, sense fer soroll, cap allà i, quan se'n van adonar, les llums van fugir de seguida. En arribar on eren les llums li va semblar que hi havia alguna cosa al terra. Es va ajupir a poc a poc i va veure ni més ni menys que un pixie! No feia més d'un pam i portava un gorret amb punxa. Tenia les ales esteses i mullades, per tant no podia volar. Era viu, perquè el sentia respirar però quan va ser apunt de llevar-lo d'allà, el terra va obrir-se sota seu, com per art de màgia, i va caure a les profunditats més profundes del bosc, on l'home encara no ha arribat mai, o això creia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada