Del sud

Del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol.

Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.

Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.

Sóc del sud, país que ja no hi és, que s'amaga del temps dins el cor de la gent.

Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom

Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.

Del sud, d'allà on la terra mor, d'allà on la calor no em deixa veure el sol.

Sóc del sud i el meu caminar s'ha fet tant complicat que ja no veig el nord.

Del sud, la terra dels enganys, la terra d'amargors que sempre assequen plors.

Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat, del somni exiliat.

Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d'uns països sense nom

Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.

http://www.youtube.com/watch?v=ju7Z1RajoJ0

Obrint Pas

Gràcies, simplement, fantàstica.

Propera parada: eternitat

Els viatges diaris amb tren s'han tornat tan monòtons que hi ha dies que ni me n'adono que ja sóc a Badalona; altres dies, però, se'm fan llaaaaargs i em dedico, bàsicament, a fer feina i observar la gent. De la feina te n'acabes cansant, així que em passo més temps mirant a la gent del meu voltant: hi ha els que dormen, els que també fan feina i van amb papers, els que llegeixen, els que miren per la finestra, els que van drets, els que baixen, els que pujen...
Tothom està per lo seu i la companyonia queda oblidada en algun racó del seu cor. I és que durant tot aquest temps me n'he adonat que som esclaus del temps, de la feina i amants incondicionats de la trista monotonia de la vida. La gent va adormida cap a Barcelona, amargada, cansada i potser amb un chute de cafeïna des de les 6 del matí. Són màquines humanes i van tan automatitzades que no crec ni que escoltin la veu que anuncia les parades: "Propera parada: eternitat" ni se n'adonarien, però... qui pogués anar a l'eternitat!
Bé, el cert és que a partir de Mataró (i fins i tot a partir de Llavaneres) la gent, generalment, va dreta fins a Barcelona; avui, però, el tren anava més buit que de costum i a Vilassar ha pujat un home i ha anat directament a asseure's a un seient i en comptes d'alegrar-se'n ha deixat el mateix front arrugat que tenia quan ha pujat. El que deia... uns amargats. Com pot ser que no siguin capaços de somriure i viure la vida feliçment?
L'únic que espero és no convertir-me mai en una morta en vida com tots aquests.

Passatge 1

Era una noia corrent, normal, del montón, per entendre'ns... Era una noia senzilla que vivia la vida com podia i sent ella mateixa. Havia donat un pas endavant: havia començat la universitat. Tot i el seu caràcter extrovertit, el primer dia va tornar a casa amb la cua entre les cames i no gaire contenta d'aquella "tornada a l'escola". Cares noves, de tota mena, l'envoltaven i se sentia impotent al veure's sola dins aquella múltitud que l'envoltava sense dir-li ni piu, ni tan sols ho intentaven.
Però els dies van anar passant i essent més forta que mai va proposar-se començar la tan esperada "vida social". I així ho va fer: es va acostar a una noia i es va presentar: "Hola", va dir. "Hola", va contestar la noia allí asseguda.
- Com et dius?
- Ana. I tu?
- Beniria.
- D'on ets?, va dir ella.
- De Premià de Mar.
- Jo d'Alellac.
(S'havien avingut)
I com aquesta conversació en va tenir moltes, fins que va arribar el dia del primer sopar universitari, el primer de molts. Tot just donarien pas a les vacances de Pasqua i s'enyorerien molt, sobretot ella, perquè quan estava amb aquella gent se sentia com a casa: podia expressar aquella actitud extrovertida que tan li havia costat fer sortir.
El cert és que el sopar va ser magnífic i el que havia acabar sent una copa van ser diverses gerres de sangria, cerveses varies i pacharans a dojo... L'endemà, amb lingüística com a primer plat del dia, els estudiants van anar a atipar-se d'història de la lingüística del S. XIX. Van passar el dia intentant combatir amb aquelles hores de son que els mancaven.
Ella, que havia dormit, poques hores, però ho havia fet, a la tarda es passejava pels carrers de la seva ciutat amb un somriure d'orella a orella tot recordant la vetllada de la nit anterior: era feliç.