Viure o somniar realitats

Era real o només formava part de la seva imaginació? Era real o sols un somni? Era real? No ho sé. Només sé que va arribar a imaginar-se un món absolutament perfecte, ella, que no sobresortia gaire, hi vivia tranquil·lament i prou: menjava, dormia, treballava, s'enamorava, era feliç amb el poc que tenia... era persona. Però què era "persona" en el seu món? No ho sé.
Veia avançar el temps sense poder aturar aquells moments que li hauria agradat reviure una i una altra vegada. Tots eren moments tan especials... La primera vegada que el va veure, el seu primer petó, la sensació d'una mà coneguda que li eixugava una llàgrima i la feia refer, un somriure en mig d'un mar de llàgrimes... tots molt especials. Aquets moments que la feien sentir viva; moments en què s'adonava que valia la pena estar allà i pensava que hi era per alguna raó, per la voluntat d'algú o d'alguna cosa...
S'imaginava que una càmara la grabava des que naixia i podia veure com s'havia topat amb persones que més endavant serien molt importants a la seva vida. Veure-ho li encantava. Però només ho podia fer en somnis, on tot el que pots imaginar es fa real, tan real que et sembla poder tocar-ho i viure-ho i ser feliç. Allà, on tot és possible, on no existeixen les regles i on tothom hi té accés, de moment. Les utopies dels somnis que somies i somies però mai s'arriben a acomplir, potser per això són utopies... Però tot era un somni...o no?

De nou al 39?

Aquest matí Barcelona s'ha llevat molt d'hora i esvalotada: una cinquantena d'estudiants han estat desallotjats de l'edifici central de la UB, violentament, a quarts de sis del matí, amb el consentiment de l'actual rector, D. Ramírez. A sabotejat totalment la seva "política de diàleg".
A primera hora del matí, tres furgons de la policia antiavalots estaven estacionats davant la porta central de l'edifici històric i a dins s'estava vivint una autèntica repressió. Un grup d'antidisturbis estava carregant contra els 53 estudiants que hi havia ocupant l'edifici. A quarts de nou eren tots a fora asseguts, amb la Gran via tallada i una dotzena de furgons policials aparcats a les rodalies de la plaça Universitat.
La primera càrrega exterior s'ha produït pels vols de les 9 del matí quan els estudiants no volien aixecar-se de la Gran Via. Ha estat aleshores quan la policia ha començat la primera batalla campal que s'ha viscut avui a Barcelona: gent per terra, cadires voleiant, roba oblidada i porres més lleugeres que les plomes. Els primers detinguts ja han anat cap a comissaria. Mentrestant els que ens ho miràvem des d'uns quants metres no podíem evitar plorar d'impotència i ràbia.
Però no ha estat fins les 12 de mig dia quan la cosa s'ha animat més... A les 200 persones que podia haver a Plaça Universitat en aquell moment, s'hi han sumat els companys de la Facultat de Filosofia, Geografia i Història; la plaça feia goig, els antidisturbis encara no havien marxat.
Ja era gairebé la 1 quan la plaça s'ha començat a posar nerviosa i ha començat la segona càrrega, aquesta era per treure'ns fora de la Gran Via, encara tallada. Corredisses, cops i més ferits cada vegada. A la cruïlla del carrer d'Aribau amb la Gran Via s'ha fet un cordó policial, els estudiants han fet una sentada ensenyant les úniques armes que duien a sobre: els llibres.
Uns minuts més tard, s'ha anat a llegir el manifest davant la conselleria on poca estona després les càrregues indiscriminades s'han tornat a repetir però aquesta vegada amb més repressió: una vintena mínima de furgons envoltaven les rodalies.
Els estudiants, més tard, s'han dirigit cap al Palau Robert on la manifestació de prop d'un miler i mig de persones ha finalitzat amb una forta càrrega repressiva, l'última del matí, on fotògrafs inclosos han sofert la violència descontrolada dels Mossos d'Esquadra.
Total què s'ha aconseguit: gent hospitalitzada, ferida, periodistes ferits, un desallotjament violent, una intervenció de la policia totalment indiscriminada, repressiva i molt violenta i una suspensió de classes, un renom magnifíc de l'UB i frases com aquesta d'un estudiant de filologia hebrea de 73 anys emprenyat perquè no podia entrar: "A mi se m'escapa el temps, a tu no. Jo no vull pèrdrem classes".

Al llarg del dia d'avui s'han viscut uns moments de tensió, incomprensió, dolor... que han recordat a les càrregues policials dels grisos de fot 30 anys! En ple segle XXI i fets com aquest... Jo del rector em cauria la cara de vergonya (la cara, l'esquena i tot, vaja...!).

Mossos: manats insensibles? On és el diàleg? És veritat que el país no avança i estem anant enrere entre la crisi, el malestar de l'educació, de la sanitat...?

El nostre país no està preparat per un canvi tan important com és el de la implantació de l'EEES.

Nostàlgia II

Estava exhaust, sense ganes de viure i fent memòria de totes aquelles coses que l'havien dut allà. Tot el que l'havia fet feliç, d'alguna manera o altre, s'havia esvait de cop i el frustrava de tal manera que als matins ja no tenia motius per llevar-se...
Era tard, el vent xiuxiuejava coses als arbres i la lluna imponent i sublim, com és en les nits en què surt plena, s'emmirallava a l'aigua fins que les onades l'estampaven amb violència contra les roques del peu del penya-segat.
Aquell lloc sempre l'havia inpirat a escriure les seves millors històries i avui venia a acabar amb la seva. Mentre buscava mil raons per no fer-ho, n'hi venien al cap mil més per fer-ho. Amb un cop d'ull en vaig tenir prou per adornar-me que era l'home més infeliç del món.
Era dempeus amb els braços oberts alenant l'aire que venia des de l'horitzó, sentia com el vent li acariciava suaument les orelles i el coll fent que se li posés la pell de gallina, va ser una de les poques vegades que es va sentir home. Removia l'aire amb les mans: amunt i avall, amunt i avall, feia ballar els dits i no va poder contenir la llàgrima que va acariciar-li tota la galta mentre baixava lentament. Li semblava respirar l'aire més pur de la terra.
Va començar a avançar, sentia el dolor de les pedres quan se li clavaven a la planta dels peus. Feia una passa darrera l'altre, eren petites però decidides, semblava que fes una pausa quan tota la planta del peu li tocava a terra (recordava una marxa fúnebre). Quan va arribar al límit del penya-segat es va aturar. Només sentia el soroll de les onades a uns quants metres sota seu.
Havia arribat el moment, era l'hora de fer el gran salt. La lluna plena seria la última que el veuria sospirar per darrer cop. Tenia els dits dels peus aferrats a la roca, es va donar temps per contemplar el mar immens que s'obria davant seu i es va posar a plorar en silenci. Quan es va sobreposar es va eixugar els ulls, encara mig plorosos, mirà la lluna, agafà impuls i es deixà caure al buit.

Nostàlgia I

Són les tardes com la d’avui les que la fan estar trista, perquè es posa a regirar els calaixos i armaris per trobar-hi records que sap que la faran plorar, però li és igual, ella continua buscant per acabar trobant aquell plor que tantes tardes la fet ennuegar.

Mentre ella pensa que el plor la farà feliç una veueta interior l’intenta convèncer que no és veritat, però no s’atura per res.

Les tardes de pluja, plenes d'aigua, ho són també dins seu, de manera que si sortís podria convertir-se en un bassal si ho volgués, però no ho fa, s’estima massa el vestit que la mare va regalar-li, i no ho fa.

El vestit li recorda tant a ella, per això se l'estima tant. El que la fa flotar són les notes que el piano deixa anar, una rere l’altre. Tanca els ulls i ,de cop, porta unes sabates que la fan ballar per entre les gotes de pluja. Mica en mica va pujant, amunt, amunt, buscant quelcom que mai em dirà, potser quelcom que la faria feliç... Quan obre els ulls es troba estirada, sobre el llit, recordant el piano que creia haver-la fet feliç, però la mare no hi és, de fet ja mai més hi serà. El son l’envaeix de nou quan descobreix la veritat i la fa plorar. Li fa tan mal... Ha perdut la partida amb el vent, que no para d’esbategar les portes; i el sol ja no la desperta acariciant-li els cabells de bon matí.

Sola enmig de tot es perd per entre les ombres que passegen, corren i es belluguen pel carrer. No tenen ulls, només odien i tremolen. Els gira-sols ploren, i el sol s’amaga.

Pot ser és hora de tornar a casa. Però qui sap si hi tornarà? La lluna, que l’espia, es reflecteix als seus ulls; les llàgrimes la fan baixar per la galta i la fan caure al coll del vestit per assecar-se després amb el vent, que bufarà en contra quan corri, corri, corri sens parar, a algun lloc.

El progrés ens escau?

Sens dubte portava un dies que no sabia ben bé sobre què o qui escriure. M'ha donat temps per pensar sobre això i Contra el progrés m'ha donat la solució al meu mal de cap!

Avui he marxat de casa amb l'esperança de trobar quelcom interessant, culturolingüísticament parlant, i sabia que anava a veure una obra amb unes crítiques fabuloses. Les expectatives eren bones igual que la companyia.

El Teatre al detall ens ha sorprès un cop més. Ens ha presentat una crítica de la nostra societat d'una manera innovadora. L'humor i el terror es donen la mà entrellaçant els dits. Són set petites obres que barregen horror i comèdia, set moment tan estranys com propers, set visions surrealistes i contundents sobre el progrés que no avança, el progrés que menysprea, el mateix progrés de sempre.

Contra el progrés va néixer com un encàrrec per a la Sala Beckett i el seu cicle 2007: tot un any de teatre català contemporani.
Presentada el 30 de gener en una lectura dramatitzada a l'Obrador de la Sala Beckett, l'obra estava dirigida per Antonio Calvo i interpretada per J. Andújar, N. Albet, C. Gámiz i N. Jaume.
Poc després, el text va ser seleccionat entre 646 obres d'autors europeus per participar en la secció competitiva del Theatertreffen, el principal festival de teatre alemany, que es va celebrar durant el següent mes de maig a Berlín. Esteve Soler va ser convidat a assistir a la presentació del text, una mise-en-scène que va dirigir Lars-Ole Walburg amb un repartiment format per M. Bendokat, S. Hüller, A. Khuon, W. Koch i M. Schweighöfer.
Durant la celebració del palmarès del festival, el jurat va decidir que Contra el progrés seria premiada amb un muntatge al Bayerisches Staatsschauspiel, un dels principals teatres de Munic, que va dirigir durant anys Ingmar Bergman. Gegen den Fortschritt, traducció en alemany de Contra el progrés, s'estrenarà el proper mes de maig amb direcció de Jan Philipp Gloger.


Realment ha estat una obra que no m'ha deixat indiferent, una obra que capta des del primer fins a l'últim instant l'atenció de l'espectador.