Estava exhaust, sense ganes de viure i fent memòria de totes aquelles coses que l'havien dut allà. Tot el que l'havia fet feliç, d'alguna manera o altre, s'havia esvait de cop i el frustrava de tal manera que als matins ja no tenia motius per llevar-se...
Era tard, el vent xiuxiuejava coses als arbres i la lluna imponent i sublim, com és en les nits en què surt plena, s'emmirallava a l'aigua fins que les onades l'estampaven amb violència contra les roques del peu del penya-segat.
Aquell lloc sempre l'havia inpirat a escriure les seves millors històries i avui venia a acabar amb la seva. Mentre buscava mil raons per no fer-ho, n'hi venien al cap mil més per fer-ho. Amb un cop d'ull en vaig tenir prou per adornar-me que era l'home més infeliç del món.
Era dempeus amb els braços oberts alenant l'aire que venia des de l'horitzó, sentia com el vent li acariciava suaument les orelles i el coll fent que se li posés la pell de gallina, va ser una de les poques vegades que es va sentir home. Removia l'aire amb les mans: amunt i avall, amunt i avall, feia ballar els dits i no va poder contenir la llàgrima que va acariciar-li tota la galta mentre baixava lentament. Li semblava respirar l'aire més pur de la terra.
Va començar a avançar, sentia el dolor de les pedres quan se li clavaven a la planta dels peus. Feia una passa darrera l'altre, eren petites però decidides, semblava que fes una pausa quan tota la planta del peu li tocava a terra (recordava una marxa fúnebre). Quan va arribar al límit del penya-segat es va aturar. Només sentia el soroll de les onades a uns quants metres sota seu.
Havia arribat el moment, era l'hora de fer el gran salt. La lluna plena seria la última que el veuria sospirar per darrer cop. Tenia els dits dels peus aferrats a la roca, es va donar temps per contemplar el mar immens que s'obria davant seu i es va posar a plorar en silenci. Quan es va sobreposar es va eixugar els ulls, encara mig plorosos, mirà la lluna, agafà impuls i es deixà caure al buit.
Era tard, el vent xiuxiuejava coses als arbres i la lluna imponent i sublim, com és en les nits en què surt plena, s'emmirallava a l'aigua fins que les onades l'estampaven amb violència contra les roques del peu del penya-segat.
Aquell lloc sempre l'havia inpirat a escriure les seves millors històries i avui venia a acabar amb la seva. Mentre buscava mil raons per no fer-ho, n'hi venien al cap mil més per fer-ho. Amb un cop d'ull en vaig tenir prou per adornar-me que era l'home més infeliç del món.
Era dempeus amb els braços oberts alenant l'aire que venia des de l'horitzó, sentia com el vent li acariciava suaument les orelles i el coll fent que se li posés la pell de gallina, va ser una de les poques vegades que es va sentir home. Removia l'aire amb les mans: amunt i avall, amunt i avall, feia ballar els dits i no va poder contenir la llàgrima que va acariciar-li tota la galta mentre baixava lentament. Li semblava respirar l'aire més pur de la terra.
Va començar a avançar, sentia el dolor de les pedres quan se li clavaven a la planta dels peus. Feia una passa darrera l'altre, eren petites però decidides, semblava que fes una pausa quan tota la planta del peu li tocava a terra (recordava una marxa fúnebre). Quan va arribar al límit del penya-segat es va aturar. Només sentia el soroll de les onades a uns quants metres sota seu.
Havia arribat el moment, era l'hora de fer el gran salt. La lluna plena seria la última que el veuria sospirar per darrer cop. Tenia els dits dels peus aferrats a la roca, es va donar temps per contemplar el mar immens que s'obria davant seu i es va posar a plorar en silenci. Quan es va sobreposar es va eixugar els ulls, encara mig plorosos, mirà la lluna, agafà impuls i es deixà caure al buit.
3 comentaris:
Si ho dic seriosament a l'últim paràgraf he començat a llegir ràpid perquè ja intuia el que passaria.
El millor relat que he vist publicat en aquest blog, enhorabona. Així i tot, sempre val més explicar coses bones i alegres... I no és una crítica negativa, endavant!
Em sembla que això d'escriure coses bones i alegres és un repte que hauré de superar algun dia eh... No pot ser no que sempre escrigui melaconies jeje
Merci per la crítica, com ja et vaig dir, l'ambientació mig parisenca mig barcelonina del teu conte em va agrada força!
Mireia! Endevina'm! Sóc l'Ana de la uni! Sí, sí, la pesada de lingüística... :D
He fet un cop d'ull al blog i el trobo ben interessant. Aquest relat m'ha culpit. Què trist i què ple de melangia! Em pregunto què li deuria passar al protagonista per arribar a creure que no tenia cap sortida... tot allò que el feia feliç s'havia esvaït... i jo em pregunto... si hagués resistit una mica més potser hagués vist la llum d'una nova esperança.
No vull semblar tètrica ni tampoc una bleda romàntica, però penso que morir contemplant la lluna i sentint l'aire fresc acaronant els dits és un bon final, si més no.
A mí em passa el mateix que a tu, no sé escriure relats alegres! És que la melangia dóna moltes idees. A veure si algún dia aconseguim que els nostres personatges reventin de riure!
M'ha agradat, Mireia!
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada