Nostàlgia I

Són les tardes com la d’avui les que la fan estar trista, perquè es posa a regirar els calaixos i armaris per trobar-hi records que sap que la faran plorar, però li és igual, ella continua buscant per acabar trobant aquell plor que tantes tardes la fet ennuegar.

Mentre ella pensa que el plor la farà feliç una veueta interior l’intenta convèncer que no és veritat, però no s’atura per res.

Les tardes de pluja, plenes d'aigua, ho són també dins seu, de manera que si sortís podria convertir-se en un bassal si ho volgués, però no ho fa, s’estima massa el vestit que la mare va regalar-li, i no ho fa.

El vestit li recorda tant a ella, per això se l'estima tant. El que la fa flotar són les notes que el piano deixa anar, una rere l’altre. Tanca els ulls i ,de cop, porta unes sabates que la fan ballar per entre les gotes de pluja. Mica en mica va pujant, amunt, amunt, buscant quelcom que mai em dirà, potser quelcom que la faria feliç... Quan obre els ulls es troba estirada, sobre el llit, recordant el piano que creia haver-la fet feliç, però la mare no hi és, de fet ja mai més hi serà. El son l’envaeix de nou quan descobreix la veritat i la fa plorar. Li fa tan mal... Ha perdut la partida amb el vent, que no para d’esbategar les portes; i el sol ja no la desperta acariciant-li els cabells de bon matí.

Sola enmig de tot es perd per entre les ombres que passegen, corren i es belluguen pel carrer. No tenen ulls, només odien i tremolen. Els gira-sols ploren, i el sol s’amaga.

Pot ser és hora de tornar a casa. Però qui sap si hi tornarà? La lluna, que l’espia, es reflecteix als seus ulls; les llàgrimes la fan baixar per la galta i la fan caure al coll del vestit per assecar-se després amb el vent, que bufarà en contra quan corri, corri, corri sens parar, a algun lloc.