Dans le lit, le baiser

"Fer-se un petó no és el mateix que petonejar-se. El petó primer és un gest fundacional. El petó no es roba. El petó se sembra i creix. El petó llargament somiat ens fa sentir el gust de les platges després de la soledat. El petó té gust i l'identificaríem entre molts altres petons. De petons se'n fan molts, però hi ha petons extraordinaris que no es busquen, sinó que es troben. No són els que es fan a petició dels convidats a la boda. A vegades el petó extraordinari és el petó desconegut en el moment del comiat. A vegades es posa damunt l'espatlla com una papallona o com un d'aquests famosos gripaus que acaben convertint-se en prínceps. Són vibracions que potser es resolen en elles mateixes, però que deixen una empremta al cor semblant a la que els aviadors de guerra marquen amb els seus avions.

De petons mai no n'anem sobrats. Però entre la bijuteria i la joieria, la memòria dels petons sap perfectament el que hi ha."

Joan Barril, Sobre l'amor

Un étrange voyage

El dia era gris i la tristor que li provocava l'encert del meteoròleg s'accentuava amb el fet que ell no hi era.

El tren no anava gaire ràpid i s'havia embadalit amb les fustes de la via del costat que passaven monòtonament una rera l'altra. El tren va augmentar la velocitat, ja no podia seguir-les, va haver d'aixecar la mirada i va anar veient arbres, cases, vinyes sembrades matemàticament que creaven llargues fileres de ceps, cotxes, camins, molins... El tren no trontollejava gens, si ho feia era imperceptible. Un home d'aspecte tranquil, de mitjana edat seia a pocs seients davant d'ella. Semblava fascinat amb el paisatge, tenyit de colors de tardor. A part d'ells dos no hi havia ningú més al vagó. I amb tot ja havia arribat a la primera parada: Bram.

Escrivia coses en tros de paper que havia trobat dins un llibre que duia a la bossa. Escrivia foteses i ho feia amb un bolígraf de propaganda que li havien donat feia dos mesos, quan va arribar a França. Al costat de la llista de la compra potser hi havia el començament d'una de les seves millors creacions.

El tren estava aturat a Villefrage però amb un copet sec va reprendre la marxa. El paisatge es repetia una i una altra vegada com el ritme d'un vals: un-dos-tres, un-dos-tres, un-dos-tres...

Podia ser que la narració d'un viatge en tren es convertís en l'inici d'una novel·la?

La vista no podia arribar a l'horitzó i es perdia entre els camps sembrats matemàticament. L'home d'aspecte tranquil, de mitjana edat, va posar-se dret. El tren estava en marxa i anava passant arbres de colors de tardor a ritme de vals. Ella va aixecar la mirada i se'l va quedar mirant.

Vicent Andrés Estellés

Una cloenda a la valenciana magnífica. Literatura i compromís.

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Et besaria lentament,

et soltaria els cabells,

t'acariciaria els muscles,

t'agafaria el cap

per a besar-te dolçament,

estimada meua, dolça meua,

i sentir-te, encara més nina,

més nina encara sota les mans,

dessota els pèls del meu pit

i sota els pèls de l'engonal,

i sentir-te sota el meu cos,

amb els grans ulls oberts,

més que entregada confiada,

feliç dins els meus abraços.

Et veuria anar, tota nua,

anant i tornant per la casa,

tot açò que ja no pot ser.

Sóc a punt de dir el teu nom,

sóc a punt de plorar-lo

i d'escriure'l per les parets,

adorada meua, petita.

Si em desperte, a les nits,

em desperte pensant en tu,

en el teu daurat i petit cos.

T'estimaria, t'adoraria

fins a emplenar la teua pell,

fins a emplenar tot el teu cos

de petites besades cremants.

És un amor total i trist

el que sent per tu, criatura,

un amor que m'emplena les hores

totalement amb el record

de la teua figura alegre i àgil.

No deixe de pensar en tu,

em pregunte on estaràs,

voldria saber què fas,

i arribe a la desesperació.

Com t'estime! Em destrosses,

t'acariciaria lentament,

amb una infinita tendresa,

i no deixaria al teu cos

cap lloc sense la meua carícia,

petita meua, dolça meua,

aliena probablement

a l'amor que jo sent per tu,

tan adorable! T'imagine

tèbia i nua, encara innocent,

vacil.lant, i ja decidida,

amb les meues mans als teus muscles,

revoltant-te els cabells,

agafant-te per la cintura

o obrint-te les cames,

fins a fer-te arribar, alhora,

amb gemecs i retrocessos,

a l'espasme lent del vici;

fins a sentir-te enfollir,

una instantània follia:

tot açò que ja no pot ser,

petita meua, dolça meua.

Et recorde i estic plorant

i sent una tristesa enorme,

voldria ésser ara al llit,

sentir el teu cos prop del meu,

el cos teu, dolç i fredolic,

amb un fred de col.legiala,

encollida, espantada; vull

estar amb tu mentre dorms,

el teu cul graciós i dur,

la teua adorable proximitat,

fregar-te a penes, despertar-te,

despertar-me damunt el teu cos,

tot açò que ja no pot ser.

Et mire, i sense que tu ho sàpies,

mentre et tinc al meu davant

i t'estrenyc, potser, la mà,

t'evoque en altres territoris

on mai havem estat;

contestant les teues paraules,

visc una ègloga dolcíssima,

amb el teu cos damunt una catifa,

damunt els taulells del pis,

a la butaca d'un saló

de reestrena, amb la teua mà

petita dintre la meua,

infinitament feliç,

contemplant-te en l'obscuritat,

dos punts de llum als teus ulls,

fins que al final em sorprens

i sens dubte em ruboritzes,

i ja no mires la pantalla,

abaixes llargament els ulls.

No és possible seguir així,

jo bé ho comprenc, però ocorre,

tot açò que ja no pot ser.

Revisc els dolços instants

de la meua vida, però amb tu.

És una flama, és una mort,

una llarga mort, aquesta vida,

no sé per què t'he conegut,

jo no volia conèixer-te...

A qualsevol part de la terra,

a qualsevol part de la nit,

mor un home d'amor per tu

mentre cuses, mentre contemples

un serial de televisió,

mentre parles amb una amiga,

per telèfon, d'algun amic;

mentre que et fiques al llit,

mentre compres en el mercat,

mentre veus, al teu mirall,

el desenvolupament dels teus pits,

mentre vas en motocicleta,

mentre l'aire et despentina,

mentre dorms, mentre orines,

mentre mires la primavera,

mentre espoles les estovalles,

mor un home d'amor per tu,

tot açò que ja no pot ser.

Que jo me muir d'amor per tu

Vicent Andrés i Estellés

Maten, algunes noves

Avui les noves porten males
que l'angoixa se'm remou,
i em tortura
i m'esprem.
No he estat jo la de les noves,
no he estat jo la vencedora,
i això em tortura
i m'esprem.
Moro, moro d'enveja
(cosa dolenta!)
i ai! moro d'enveja
només d'escoltar
que avui les noves porten males.
Amor, per què l'exaltes?
No veus que et parlo?
Amor, per què no em parles?
No veus que em moro?
Per què l'exaltes?
Que jo em moro, amor,
em moro d'escoltar
aquestes males noves
que no deixes d'anunciar.

Avui, el dia de la dona.

Avui un petit homenatge a una dona:

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria Mercè Marçal

La crême de la crême...

Avui, tornant cap a casa amb la meravellosa RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Españoles), he pogut veure amb els meus propis ulls una escena que em descrivia perfectament el determinisme i el concepte d'arquetipus. Han estat 15 minuts molt intensos: no sabia cap a on mirar, si riure o plorar... però bé, us ho descriuré detalladament, tal i com ha passat:

He agafat el tren a la plaça Catalunya de Barcelona amb una bona amiga i, per sort nostra, ens hem pogut asseure (difícil a algunes hores del dia). El tren ha arribat puntual (entenem el concepte "puntual" com la RENFE ho fa) i hem començat el viatge. El cas és que a la parada d'Arc de Triomf han pujat dues noies i un noi amb una nena que no devia tenir més de 5 anys. Ell passava una mica desapercebut, portava una gorra de la qual li sortia una trena fina i feia una mica de cara de mala hòstia. La nena tenia caràcter i estava rebotada i no volia calçar-se, vestia un xandall de colors normalment associats a les nenes i una cua fina li recollia els cabells mal pentinats. Les dues noies eren tota una altra cosa... han estat elles qui m'han mostrat l'arquetipus de "princesa de barrio": deixades, cridaneres, malcarades, mal educades, sense gust però sobretot bastes. Vestien robes alguna talla més petita de la que realment haurien d'usar, anaven pintades amb un mal gust que espantaven i el somriure d'una semblava un formatge suís. Aquelles dues noies m'han deixat, a mi i a la resta del vagó, parada, es comportaven com si anessin soles al tren, de manera que s'han posat a pentinar-se allà al mig i a comunicar-se cridant com si res! La nena, que ha quedat castigada al carro sense poder-se moure a causa del seu caràcter, s'ho mirava. Potser ha estat la seva innocència però aleshores m'ha fet pena i des del meu seient estant he comprès que ella estava destinada a ser com elles (la tata y la mama): era pur determinisme! Tal i com el d'Oller i la seva "bogeria"...

Com pots tractar una nena de menys de 5 anys de "gitana" o de "guarra" i, el que és pitjor, dir-li-ho a la cara?! Val la pena tenir fills per criar-los així? És bo que aquesta escòria es reprodueixi com ho està fent? Total pá qué? Si no aporten res a la societat... Però, és clar, què has d'esperar d'una persona que es refereix a unes sabates de taló alt com a "andamios"? La crême de la crême...

Sóc d'aquelles persones que es posen les mans al cap quan veu la programació de Telecinco o Antena3 i no entenc com deixen emetre programes tan cutres però tampoc sé el percentatge de gent d'aquesta mena està poblant casa meva, potser els surt a compte i l'audiència és bona, així que no diré res més, només em limitaré a lamentar-me posant-me les mans al cap...

Reminiscències agredolces

Dissabte vaig anar de concert.

El local es diu Rock and Apples i no tinc costum d'anar-hi. La proposta no em va acabar de fer el pes, tanmateix hi vaig anar perquè tampoc tenia alternativa.

El local no estava ple del tot però hi havia força gent. La pista feia olor a humanitat, la majoria dels assistents eren mascles d'entre 14 i 20 i pico d'anys i el cantant era un conegut meu molt llunyà, tant que de ben segur no l'hagués reconegut pel carrer de canviat que estava!

Els temes que sonaven eren aquells que quan tenia 15 anys em feien cridar fins que em quedava sense veu, que em feien moure a ritme d'ska i rock potent. Els que marcaven la meva forma de pensar amb lletres reivindicatives contra la societat i les injustícies. Els que feien que et vingués de gust fumar alguna coseta amb bona companyia perquè el bon rotllo hi era sempre present.

Dissabte vaig cantar i ballar i fumar i riure però sobretot vaig recordar. Aquell concert em va fer tornar a tenir 15 anys a recordar el primer glop de cervesa o la primera calada il·legal. La diferència va ser que ho vaig fer tot a darrere estant i aleshores vaig veure que m'havia fet gran.

http://www.youtube.com/watch?v=bjGSHJ6IPtQ&feature=related

Allò que em va venir al cap escoltant Joan Miquel Oliver

Arbre, natura, llum, soroll, temps, entelat, hospital, Emilio, conte, Oller, pudor, ring!, vermell, sofà, cuore, mama, pis, Barcelona, tu, jo, ai laaaaaaas!, allò, silenci, teclat, Calella, tranquil·la, taronja, fredor, rentadora, intermitent, tramvia, Gaudí, història, àvia, cadira, net, piles, calaix, plàstic, cable, retorn, Girona, senyora, perles, mòbil, desastre, tres, bombó, groc i verd, llanterna, foscor, pla, destil·lat, mirar, montre, Tolosa, ties, guitarra, afinador, verd, acords, Figueres, Tor, universitat, vosaltres, ai laaaaaaas!, Verdi, Monzó, assignatures, gibrell, roba, Barcelona, pluja, nena, nen, Horta, Bon jour, jour!, avui, tu, jo, llibres, taula, cadires, gent, tac, tac, tac, tic, tac, tu, truita, jo, bar, preguntes, riures i riures i riures, nosaltres, estona de cel, tabac, gris, vent, sol, coll, taronges, desenllaç, avui; sa vida, que passa.

"La vida és el que passa mentre fem altres plans" John Lennon.

Instant #3

Si no hagués estat perquè el fred gèlid de febrer em glaçava cada pigment de les galtes hauria jurat, per com el sol s'aposentava sobre les tristes plantes d'un carrer massa transitat de Barcelona, que era una tarda calorosa d'agost, d'aquelles que no saps com posar-te perquè se t'enganxa tota la roba, d'aquelles que t'ho beuries tot i que una piscina no basta per acabar amb aquesta sensació. Aquell sol de color de mel i el ventijol, que feia ballar les fulles d'aquelles plantes sense cap ritme concret, m'havien captivat. El semàfor estava en vermell, tenia el peu preparat al pedal per arrencar just quan el ninotet verd dels vianants comencés a pampalluguejar i així poder deixar-me caure carrer avall sense més preocupació que la d'alenar un diòxid de carboni escalfat pels motors dels automòbils que passaven veloçment pel meu costat sense amoïnar-se de qui respira els seus residus gasosos...

Instant #2

Era una tarda de novembre i eren lluny de casa. Eren en un lloc on ningú els sentia, ningú els veia, mai ningú hi anava i ells hi eren matant temps. Es respirava tranquil·litat entre pàgines d'apunts que anaven passant i notes que anaven sonant. Després de molt practicar, va canviar d'instrument. No el dominava tan bé com la guitarra, però va prendre el clarinet força decidit, en part ho havia de fer perquè hores després feia un debut eclesiàstic. Volia interpretar per a ella i va començar. Li tremolaven els dits, la veu i els dits i els llavis. Va ser en aquesta vibració on va veure quelcom literari. Es concentrava i tocava. Cinema paradiso es deia.

Se'l mirava embadalida, reposava el cap sobre el sofà i se'l mirava concentrada. Se'l mirava pensant com l'havia pogut hipnotitzar, altra vegada, amb la música...

Efímer fredolic

Tremolen les fulles els dies d'hivern,

lleugeres es mouen i fan pessigolles a l'aire, al no res.

I a Barcelona ningú se n'adona que l'aire, el no res, es peta de riure...