Si no hagués estat perquè el fred gèlid de febrer em glaçava cada pigment de les galtes hauria jurat, per com el sol s'aposentava sobre les tristes plantes d'un carrer massa transitat de Barcelona, que era una tarda calorosa d'agost, d'aquelles que no saps com posar-te perquè se t'enganxa tota la roba, d'aquelles que t'ho beuries tot i que una piscina no basta per acabar amb aquesta sensació. Aquell sol de color de mel i el ventijol, que feia ballar les fulles d'aquelles plantes sense cap ritme concret, m'havien captivat. El semàfor estava en vermell, tenia el peu preparat al pedal per arrencar just quan el ninotet verd dels vianants comencés a pampalluguejar i així poder deixar-me caure carrer avall sense més preocupació que la d'alenar un diòxid de carboni escalfat pels motors dels automòbils que passaven veloçment pel meu costat sense amoïnar-se de qui respira els seus residus gasosos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada