Era una nit d'estiu i eren molt lluny de casa. Gairebé tothom dormia però ells encara tenien esma per entonar alguna cosa d'un grup menorquí amb la guitarra que feia tants anys que els acompanyava. Ell es pensava que estava sol i ella se'l mirava des d'un caminet estant, mig amagada entre els arbustos dels marges i amb les cames arronsades. El ventijol li feia ballar alguns cabells que no havien estat prou pentinats i de tant en tant li feia fer un petit tremolor.
Se'l mirava amb ulls de mel, com si aquella cançó l'hagués embruixat amb cadascun del seus acords. Se'l mirava amb desig, perquè d'alguna manera la cridava però no sabia com respondre-li. Se'l mirava enamorada perquè feia temps que li havia robat el cor, però se n'acabava d'adonar. Se'l mirava tant concentrada que els ulls li llagrimejaven perquè era incapaç de tancar-los.
Les dues veus cantaven al mateix ritme, però ella ho feia en un to de veu tant feble que no era capaç de sentir-la. L'únic que proporcionava una mica de llum era una bombeta mal instal·lada i la lluna més gran que mai havia vist i ell era al centre.
Escoltant-lo no té por de somiar, i somia. Somia que aquell vespre viatgen sobre un cavall alat cap a racons inexplicables i que a la matinada l'estima, li dóna fruit i se la menja a besades...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada