Xocolata desfeta

Com cada primer dijous de mes, un jove va a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Una noia l'espera i, al crit de "Jo també sóc de Cassà de la Selva", li clava un ganivet. Aquesta escena serveix a Joan-Lluís Lluís per donar forma al seus Exercicis d'estil particulars. Explica la mateixa història de 123 maneres diferents. Us en deixo alguns exemples. (Xocolata desfeta, Joan-Lluís Lluís)


Relat

Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l'aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerra. Va cridar: "Jo també sóc de Cassà de la Selva!" i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me'l a la panxa. Em vaig despertar dos dies més tard, a l'hospital. Prop meu, un policia d'uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Somreia, mentre us apunyalava?".

Al·literació

Jo, els dijous de gener vaig a glopejar caldejats beuratges a la granja Petritjol. Aquell jorn vaig haver de junyir-me a la llotja de parapluges, ja que una jove no gens jovial em bloquejava. Era joliua, amb pelatge d'atzabeja i un penjoll al nas. Va jactar, ferotgement: "M'origino entre Girona i Platja d'Aro", i jo tan gentil no vaig poder respostejar; va fer sorgir un alfange de la barjola i va gesticular cap el meu fetge. Vaig emergir dos jorns més tard, jaient al jaç. Al meu jóc em sotjava un vigilant, amb gec i gipó de jerarquia. Desitjava jutjar si la gojada estava jocosa mentre m'ajusticiava.

Bascofília

Kom kada primer dijous de mes, anava a prendre un kalimotxo a Petritxol per deskansar d'allò ke per a uns havia estat una korrika i per a d'altres una kale borroka, però no vaig poder anar més lluny de la botiga de boines impermebales del número set, ja ke una lamina em va aturar, amb l'aire malhumorat d'un abertzale un 12 d'oktubre o un 14 de juliol. Era forza bonika, però, duia els kabells llargs i negres ke no dissimulaven el dibuix (una vaka somrient amb una arrakada al musell) de la seva samarreta Kukuzumusu. Em va kridar: "Gora Kaza Zelvoak!", i sense deixar-me temps de dir ni bai ni ez, va treure les obres kompletes de Bernardo Atxaga de la seva motxilla i me les va obabakoar pel kap. Em vaig despertar dos dies més tard, a l'Euskal Etxea de la kantonada. Prop meu, un ofizial de l'ertzaintza semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: "Cantava Sarri Sarri mentre t'euskalherriava?".


Com heu pogut comprovar aquest llibre és un clar exemple de la riquesa lingüística del català. Recomanat als amants dels jocs de paraules, als lletraferits i als parlants a peu d'obra que gaudeixen, custodien i conreen la nostra llengua.