En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se’n, hi havia una vegada un estanc meravellós. Era un llac d’aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats de verd s’hi reflectien. S’hi van apropar per banyar-s’hi fent-se mútua companyia la tristesa i la fúria. Les dues es van treure la roba i nues van entrar a l’estanc. La fúria, nerviosa, com sempre està, es banyà de pressa i en sortí encara més. I la fúria, que és cega, nua i amb les presses, es posà la primera roba que trobà i va resultar ser la de la tristesa. Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se on està, la tristesa acabà el bany i sense cap pressa, més ben dit , sense constància del pas del temps, sortí de l’estanc i a la vora es trobà que la seva roba ja no hi era i, com tots sabem, si hi ha quelcom que a la tristesa no li agrada és quedar despullada, així que es posà l’única roba que hi havia vora l’estanc: la roba de la fúria. Expliquen que des d’aleshores, moltes vegades un es troba amb la fúria cega, cruel, terrible i empipada. Però si ens prenem temps per a mirar-la bé, trobem que aquesta fúria que veiem no és més que una disfressa i que al darrera, en realitat s’hi amaga la tristesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada