"Estava de cacera en un país qualsevol, des d'un temps indeterminat, pel sol fet de la seva pròpia existència, tot es complia amb la facilitat que s'experimenta en els somnis. Un espectacle extraordinari l'aturà. Uns cérvols omplien una vall que tenia la forma d'un circ; i apinyats els uns prop dels altres, s'escalfaven amb els alens que es veien fumejar enmig de la boira.
L'esperança d'un tal carnatge, durant uns minuts, el sufocà de plaer. Després baixà del cavall, s'arremangà les mànigues i es posà a disparar.
Amb el xiulet de la primera fletxa, tots els cérvols giraren el cap a la vegada. Es produïren buits en la massa; s'elevaven veus queixoses, i un gran moviment agità el remat.
La paret de la vall era massa alta per franquejar-la. Saltaven en el clos, intentant escapar-se'n. Julià apuntava, disparava; i les fletxes queien com els raigs d'una pluja de tempesta. Els cérvols, furiosos, es bateren, s'encabritaven, pujaven els uns damunt dels altres; i els cossos amb les banyes entortolligades, formaven un ampli monticle, que s'enfondrava desplaçant-se.
Per fi moriren ajaguts sobre la sorra, amb la bava als morros, les entranyes fora, i l'ondulació dels seus ventres s'abaixava de mica en mica. Després tot quedà immòbil.
La nit estava per caure; i darrera el bosc, en els intervals de les branques, el cel era roig com una taca de sang.
Julià es repenjà en un arbre. Contemplava amb els ulls molt oberts l'enormitat de la matança, sense comprendre com havia pogut fer-la.
A l'altre costa de la vall, al límit del bosc, veié un cérvol, una cérvola i el seu cervatell.
El cérvol que era negre i monstruós d'estatura, portava setze puntes a les banyes i una barba blanca. La cérvola, rossa com les fulles mortes, pasturava l'herba; i el cervatell, tacat, sense interrompre-la en la seva marxa, li xuclava la mamella.
La ballesta roncà una vegada més. El cervatell tot seguit quedà mort. Aleshores la seva mare mirant el cel, bramà amb una veu profunda, punyent, humana. Julià, exasperat, d'una ganivetada en ple pit, la deixà estesa a terra.
El gran cérvol ho havia vist, féu un salt. Julià li disparà l'última fletxa. Li tocà el front, i si quedà clavada.
El gran cérvol no semblà notar-la; passant per damunt dels morts, no deixava d'avançar, estava a punt d'envestir-lo, esventrar-lo; i Julià reculava amb un espant indicible. El prodigiós animal, s'aturà; i amb els ulls flamejants, solemne com un patriarca i com un justicier, mentre una campana dringava a la llunyania, repetí tres vegades:
- Maleït! Maleït! Maleït! Un dia, cor ferotge, assassinaràs el teu pare i la teva mare!
Doblegà els genolls, tancà suaument les parpelles i morí.
Julià quedà estupefacte, després d'aclaparat per un sobtat cansament; i un fàstic, una tristesa immensa l'envaí. Amb el front entre les mans plorà llarga estona."
Gustave Flaubert, Tres contes (La llegenda de sant Julià l'Hospitalari), fragment.
L'esperança d'un tal carnatge, durant uns minuts, el sufocà de plaer. Després baixà del cavall, s'arremangà les mànigues i es posà a disparar.
Amb el xiulet de la primera fletxa, tots els cérvols giraren el cap a la vegada. Es produïren buits en la massa; s'elevaven veus queixoses, i un gran moviment agità el remat.
La paret de la vall era massa alta per franquejar-la. Saltaven en el clos, intentant escapar-se'n. Julià apuntava, disparava; i les fletxes queien com els raigs d'una pluja de tempesta. Els cérvols, furiosos, es bateren, s'encabritaven, pujaven els uns damunt dels altres; i els cossos amb les banyes entortolligades, formaven un ampli monticle, que s'enfondrava desplaçant-se.
Per fi moriren ajaguts sobre la sorra, amb la bava als morros, les entranyes fora, i l'ondulació dels seus ventres s'abaixava de mica en mica. Després tot quedà immòbil.
La nit estava per caure; i darrera el bosc, en els intervals de les branques, el cel era roig com una taca de sang.
Julià es repenjà en un arbre. Contemplava amb els ulls molt oberts l'enormitat de la matança, sense comprendre com havia pogut fer-la.
A l'altre costa de la vall, al límit del bosc, veié un cérvol, una cérvola i el seu cervatell.
El cérvol que era negre i monstruós d'estatura, portava setze puntes a les banyes i una barba blanca. La cérvola, rossa com les fulles mortes, pasturava l'herba; i el cervatell, tacat, sense interrompre-la en la seva marxa, li xuclava la mamella.
La ballesta roncà una vegada més. El cervatell tot seguit quedà mort. Aleshores la seva mare mirant el cel, bramà amb una veu profunda, punyent, humana. Julià, exasperat, d'una ganivetada en ple pit, la deixà estesa a terra.
El gran cérvol ho havia vist, féu un salt. Julià li disparà l'última fletxa. Li tocà el front, i si quedà clavada.
El gran cérvol no semblà notar-la; passant per damunt dels morts, no deixava d'avançar, estava a punt d'envestir-lo, esventrar-lo; i Julià reculava amb un espant indicible. El prodigiós animal, s'aturà; i amb els ulls flamejants, solemne com un patriarca i com un justicier, mentre una campana dringava a la llunyania, repetí tres vegades:
- Maleït! Maleït! Maleït! Un dia, cor ferotge, assassinaràs el teu pare i la teva mare!
Doblegà els genolls, tancà suaument les parpelles i morí.
Julià quedà estupefacte, després d'aclaparat per un sobtat cansament; i un fàstic, una tristesa immensa l'envaí. Amb el front entre les mans plorà llarga estona."
Gustave Flaubert, Tres contes (La llegenda de sant Julià l'Hospitalari), fragment.
1 comentari:
Buaaaaah! dens, Flaubert, dens! Però no pinta malament.
Somnis, cèrvols, una vall encantada... i a dormir... Que vagi de gust, jo seguiré amb Melville.
Publica un comentari a l'entrada