Colors...

Em miro, sóc pàl•lida,
em miro i m’enfosqueixo per moments
al so d’un violí desafinat
que mira de tocar una melodia
plena d’harmonia,
la que em falta.
Em miro, sóc ara
de color blau,
parlo, ningú em sent…
No veig cap més color,
estic sola?
No, veig el negre,
sols el negre,
i jo essent blau
no em moc,
però el blau
es desprèn de mi
paulatinament,
al ritme monòton
de les agulles d’un rellotge,
llàgrimes que regalimen galtes avall.
Vaig ara de rosat,
que se’m puja quan
veu passar el vermell
que anhelo fa tant temps,
el que desitjo
el que em cobeja
el vermell tan passional
que si no tinc
em fa mal.
S’apodera ara de mi el verd,
el que quan es mulla
fa olor a tardor
i em porta records molt llunyans.
El negre, encara present,
em fa buscar sense parar
aquell blanc que no pot tocar,
i jo, mirant-me, amb el violí de fons
caic dins el negre, el que m’anhelava tant,
perquè no m’havia adonat
que jo era el blanc.