Tot el que comença, acaba.

Et passa que et sents buida, però plena.
Et passa que et sents trista, però contenta.
Et passa que et sents sola, però recolzada.
Et passa que per fi pots ser feliç, sense ell, per fi.

Encara no s'havia fet de dia però ja s'havia llevat del llit i estava recolzada al balcó mirant aquelles fabuloses vistes que li oferia aquell piset prop de la Sagrada Família. Alenava l'aire amb els ulls tancats, a aquella hora del matí és tan fresc... Anava descalça i notava la fredor de les rajoles que la nit havia refredat i això li va fer obrir els ulls. Es va quedar mirant l'horitzó fins que el primer raig de sol li va acaronar la cara. Era una dona nova: les llàgrimes del dia anterior l'havien purificat de tal manera que es veia capaç de fer qualsevol cosa, es podia haver menjat el món si hagués volgut! Aquell sol matiner la va fer somriure ja que com ella, ell també era nou. Sí, era capaç de fer qualsevol cosa, podia fins i tot arribar a ser feliç! Ja no hi havia angoixa, ja no hi havia plor, ja no hi havia incertesa, tot era clar.

Estava contenta, era feliç, ell ja no hi era.