La màgica nit de reis

Era de nit, passades les onze, concretament la nit més màgica de l'any i l'Àlex s'estava quiet al seu llit, de panxa amunt, mirant la llum que entrava per entre les persianes dels llums de Nadal que hi havia penjats del balcó de casa seva. Tenia els ulls com dues taronjes i el nòrdic el tapava fins la punta del nas. Feia hores que els havia vist, la carta havia estat donada. Estava bastant nerviós i no aconseguia adormir-se, a l'habitació del costat s'hi sentien els roncs del seu pare, la mare encara no dormia, la sentia anar amunt i avall de la casa i això encara el feia posar més nerviós. L'únic que el consolava era que ja ho havia preparat tot per quan arribessin.
Portava esperant aquest dia tot l'any i per fi avui els havia pogut entregar la carta a canvi d'uns caramels i un parell de trossos de xocolata. Sabia que arribarien d'un moment a l'altre, però si la mare no anava a dormir no ho farien. Així que va decidir aixecar-se, havia de fer anar a dormir la seva mare, i ho va fer. Es va destapar cuidadosament, ni el gos amb l'orella més fina l'hagués sentit, va obrir la porta sense fer soroll i va baixar les escales. El seu pare havia deixat de roncar, però se'l sentia respirar profundament: estava dormint, no havia de patir. Els pares li havien repetit que no s'aixequés per res del món aquella nit, però ell els va desobeir. Quan va arribar a la planta baixa va sentir soroll al menjador, va mirar pel el vidre de la porta però el que va veure no va ser pas la seva mare. Eren ells, uns éssers que només es veuen de nit, en concret la del 5 de gener, i s'havien adonat que la carta era falsa i s'ho estaven enduent tot. L'Àlex no s'havia deixat vendre per quatre caramels, els regals eren buits. Quan ho hagueren fet desapareixer tot van marxar, els follets de les tres antenes, els reis de la mentida, se n'havien empassat tota una. D'aquesta manera l'Àlex deixava fer la feina dels reis de l'orient, els que portarien els regals de veritat, quan tothom dormís.